Veus: L’estafa dels rescats
Els treballadors europeus rescatem els sectors financers privats. Faig èmfasi en el privat per evidenciar que sense l’aportació pública no funciona res. Estem farts que ens diguin que el que funciona és el sector privat, però quan no se’n surt toquen la porta del sector públic. Com estem rescatant als bancs privats? Ho fem des del deute, en lloc d’assenyalar als sectors bancaris privats fem culpables als ciutadans i països. Europa no se’n surt per salvar la banca privada dels països del nord. Per això compta amb la doctrina neoliberal de les classes dirigents, incloses les dels països com Espanya, Grècia, Portugal, França, Itàlia… El liberalisme, diuen els seus defensors, és la doctrina econòmica que no requereix la intervenció dels estats en els afers econòmics, però el que estem vivint és liberalisme pels beneficis i socialització per les pèrdues: Qui està subvencionant els bancs privats a escala europea? Ho disfressen d’ajudes als estats però el que s’està fent és rescatar als sectors privats financers.
Els bancs funcionen amb els prestats: per un lloc demanen diners a altres bancs i sectors financers (el que es diu creditors, inversors financers, mercats, una mà desconeguda) i per altre el presten a la gent, a les empreses, als governs… Però a interessos molt més alts que els que ells els compren. El sistema bancari es tan fàcil com això: demano diners barats, per deixar-lo cars. El problema el tenen quan els diners que deixen no se’ls tornen. Això va passar amb les bombolles immobiliàries i especulatives als bancs privats. El cas espanyol és molt il·lustratiu. En el període de la bombolla immobiliària els bancs privats havien deixat diners a constructores privades que van especular i no van poder tornat el diners. Les normes del lliure mercat, del liberalisme diuen que els sectors s’espavilin i si calgués que tanquin i assumeixin les pèrdues. Doncs el que va passar va ser el contrari. Esclatada la crisis els estats europeus van anar als bancs privats i els van deixar clar que si les empreses i/o governs no li tornaven els diners ja els tornarien mitjançant els rescats. Els rescats, venuts com ajuts als estats, han estat l’eufemisme per tornar diners públics als bancs privats. Els governs de la zona euro estant disposat a deixar diners als governs en dificultats perquè puguin pagar als creditors-inversors, la majoria d’ells bancs que reben el suport dels mateixos governs. Tot genial. Donar diners als bancs a través del deute públic dels governs. En lloc de culpar al sector financer dels excessos, culpar als ciutadans i països amb dificultats.
Resumint, els treballadors, la ciutadania aliena als poders financers, estem subvencionat als bancs privats que tants beneficis han obtinguts durant les bombolles, però això no seria possible sense la complicitat dels governs de torn. El més vergonyós és que ens ho venen com que ens ajuden, i el que estan fent és passar el deute privat que han fet els sectors financers privats a deute públic. Avui els ciutadans, el sector públic, estem subvencionant el fracàs del sector privat. Doncs el que està passant és que estem socialitzant les seves pèrdues per seguir privatitzant i donant-li al sector privat els beneficis que creem entre tots.
Nicolás Castellano
Article d’opinió. La REVISTA DE RIPOLLET no es solidaritza necessàriament ni es fa responsable de l’opinió dels col·laboradors