Veus: Neus Català

El 13 d’abril vàrem anar a dormir amb una notícia trista, la mort de la Neus Català. Pot ser hi ha qui pensava que amb els seus 103 anys de vida, en compliria molts més. Però no, de manera inexorable, aquest passat dissabte la vida es va escapar del seu cos. Inevitable. Una dona lluitadora, valenta, decidida, combatent, avançada al seu temps. Feminista, solidària, comunista, republicana… una persona que no ha rebut encara tots els reconeixements que mereix. Una història, la seva, que no es coneix prou i que hauria de ser més present en els llibres de text a les escoles.

A les xarxes hi podeu trobar la seva biografia, que entre altres coses destaca: “Va néixer el 6 d’octubre de 1915, al Priorat, als Guiamets. Es diplomà en infermeria l’any 1937, i al començament de la Guerra Civil Espanyola es va traslladar a Barcelona. L’any 1939, va travessar la frontera francesa amb 180 nens orfes de la colònia Les Acàcies de Premià de Dalt, on es trobaven els anomenats «nens de Negrín», que estaven a càrrec seu. Va col·laborar juntament amb el seu marit, l’occità Albert Roger, en activitats de la Resistència, centralitzant a casa seva la recepció i transmissió de missatges, armes i documentació, i allotjant refugiats polítics”.

“Fou denunciada a les autoritats nazis per un apotecari de Sarlat i la van detenir, juntament amb el seu marit, el 1943. Reclosa i maltractada a Llemotges, l’any 1944 fou deportada al camp d’extermini de Ravensbrück, on va ser obligada a treballar en la indústria de l’armament. Allà formà part de l’anomenat “comando de les gandules”, un grup de dones que boicotejava l’elaboració de les armes que es fabricaven a Holleischen. Gràcies al sabotatge, un munt de dones forçades a treballar en aquella fàbrica inutilitzaren uns 10 milions de bales i espatllaren nombroses màquines de fabricació d’armament”.

“Després del seu alliberament, va tornar a França, on va seguir duent a terme la seva lluita clandestina contra el franquisme. Visqué a Sarcelles, prop de París, i presidí l’Amical de Ravensbrück. En paral·lel va continuar la seva militància comunista.

La Neus Català ha rebut diferents distincions al llarg de la seva llarga vida. Distincions, que com és lògic, varen arribar a les darreries de la seva existència. La Creu de Sant Jordi, el 2005. Ha estat “Catalana de l’Any” el 2006. Amb 99 anys, rep de l’Ajuntament de Barcelona, la Medalla d’Or al Mèrit Cívic. I l’any 2015 va rebre la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya, per la seva lluita per la justícia i per les llibertats democràtiques, la memòria dels deportats i deportades en els camps d’extermini nazi, i la defensa dels drets humans.

El camp de Ravensbrück: “Les condicions de vida eren molt dures, on les deportades feien jornades de treball de catorze hores al dia, sense temps per a reposar després de les menjades. El 1942 començaren les primeres “seleccions” per a l’exterminació. Les dones malaltes, les jueves i les gitanes, amb els seus fills, eren gasejades a Bernburg, a prop de Dessau. El doctor Gebhardt, de la Universitat de Berlín, hi practicava els seus experiments. La Neus Català recordava una francesa que es va suïcidar després que d’haver-li estat inoculat semen de ximpanzé”.

La mort ha silenciat la veu de la Neus Català. Això aplanarà el camí dels negacionistes de l’holocaust. És la nostra obligació recollir el seu testimoni i mantenir-lo viu dia rere dia, amb valentia i fermesa. Cada cop que passem per davant del mural que presideix i decora el Centre Cultural, cal que aixequem la vista i fem l’exercici de recordar la seva imatge, la seva memòria i la seva lluita. No hi ha excusa per no fer-ho. Ella mateixa ens ho deia: “l’única mort que em preocupa, és la de la memòria”. I és del tot cert que no deixem de lluitar quan envellim, envellim quan deixem de lluitar.
.
Jordi Allepuz
Article d’opinió. La REVISTA DE RIPOLLET no es solidaritza necessàriament ni es fa responsable de l’opinió dels col·laboradors