Veus: No em moriré d’enyorança, ans d’enyorança viuré

Aquesta ha estat la meva primera Diada fora de casa. No per un viatge de plaer, sempre m’hi he negat a marxar aquestes dates per poder donar suport a totes les manifestacions que s’han fet l’11 de setembre. Fins i tot quan érem quatre gats. No us podeu imaginar com ha estat de dur seguir per internet la Diada, tota la mobilització, i no poder ser-hi. No poder cridar amb tothom, que volem votar i que estem cansats de que no ens deixin decidir democràticament què volem ser.

Ara que la Diada ja ha passat i he pogut veure les fotografies de la mobilització, puc dir que ha superat una mica les meves expectatives. Dic una mica perquè personalment no les tenia totes que, amb aquesta deslocalització de les concentracions, tingués èxit. Ha estat maco veure totes les mobilitzacions en diferents ciutats, sí, però a nivell d’impacte penso que ha estat un error. Només fa falta veure la premsa internacional, on la majoria només fa ressò del número de participants que hi ha hagut a Barcelona. Un número una mica polèmic, ja que hi ha molta diferència entre les xifres segons la seva procedència.

Pel que sembla, cada any hem de fer una cosa totalment diferent per a cridar l’atenció. I em sembla bé que siguem originals i així aconseguir més impacte. Però tinc la sensació que se’ns acaben les idees. I també la paciència. M’ha agradat el significat d’estar a punt, però potser hauríem pogut escollir un punt, un punt unitari, com ha dit el senyor Jordi Sànchez en el seu discurs, socialment, com a poble, hem de representar la unitat. Anar units per avançar i tenir més força per a aconseguir allò que volem.

El President Carles Puigdemont ha dit que espera convocar unes eleccions constituents per la diada del 2017, així doncs, haurem de mobilitzar-nos de nou? A veure què tocarà fer aquesta vegada… Haurem de pensar-ho molt bé, doncs cau en un dia una mica complicat: un dilluns.

Internacionalment queda força feina a fer. On sóc, als Estats Units, molta gent no sap de l’existència del català. Es sorprenen de saber que parlem dues llengües per igual. Que som bilingües. Coneixen Barcelona, però no la localitzen dins de Catalunya. Han escoltat alguna cosa de que ens volem separar d’Espanya, però no saben ni per què ni res més. Molta desinformació i rumors sobre aquest tema. Us animo a que quan aneu de viatge mireu d’explicar-ho fora, potser així entendran una mica que cada vegada hi hagi més gent que es sumi al procés. Jo ho seguiré fent durant el mes que em queda en territori americà.
.