Veus: “No sóc independentista però desitjo el millor per als meus fills”
Vaig llegir, l’altre dia, aquesta declaració d’una participant a la manifestació de la Via lliure de l’11 de Setembre. I vaig pensar que resumia molt bé un dels eixos en que es plantegen les eleccions de diumenge que ve. A aquestes alçades, amb la campanya electoral que s’acaba i després de tantes declaracions i contradeclaracions, segurament haureu sentit d’opinions tot tipus i valoracions sobre què ens juguem en aquestes eleccions. I més enllà de totes aquestes opinions diferents crec que la declaració d’aquesta manifestant és un resum molt adequat.
En aquestes eleccions no es tracta d’identitats, no es tracta, sobretot, de que ningú renunciï a la seva identitat, ni a la seva manera de pensar, ni a la seva llengua. En aquestes eleccions, com en quasi totes les eleccions, es tracta de decidir de quina manera pensem que la nostra societat anirà millor, de com ho podem fer per optimitzar els recursos de que disposem en funció de les prioritats que decidim, de quines polítiques seran més beneficioses per assegurar el benestar comú.
I avui, tothom està d’acord que aquestes són unes eleccions extraordinàries. Uns diuen que són eleccions plebiscitàries. Altres diuen que no són unes eleccions plebiscitàries però que si que són unes eleccions molt importants. I ho són, perquè tothom accepta que el resultat de les urnes marcarà de manera molt determinant el futur del país. I una de les opcions que es presenta als electors és precisament aquesta: voldríem que Catalunya fos un país independent? I aquesta pregunta, en el fons, es pot reformular també de la manera següent: de totes les possibilitats que s’obren davant nostre, quina creiem que és la millor eina per assegurar un futur millor per tots els que vivim a Catalunya?
I ara, és a tots nosaltres que ens toca respondre a aquesta pregunta. I són molts els catalans que potser diran que per a aconseguir aquests objectius ells no volien la independència però que creuen que és l’única via que els queda. I si la manifestant que va fer aquestes declaracions havia decidit que votaria una opció independentista no ho havia decidit ni per una qüestió d’identitat, ni de llengua, ni tan sols en funció dels seus lligams emocionals amb Espanya. Ella havia decidit que votaria que si a una opció independentista perquè pensava que era el camí per assegurar el millor per als seus fills. I per al conjunt de tots els que vivim a Catalunya. Es aquest el camí? Tu, jo, tots, ara podem decidir-ho.
Jordi Casanova
Article d’opinió. La REVISTA DE RIPOLLET no es solidaritza necessàriament ni es fa responsable de l’opinió dels col·laboradors.