Veus: Ripollet, el vell, l’antic i el que deixem

Per la meva edat encara recordo aquell Ripollet que es començava a construir al volt d’aquell casc urbà al volt, al seu temps, del casc antic. Podríem dir que era el segon eixample de Ripollet. En pocs anys, i degut a l’onada migratòria de nouvinguts que provenien de tot Espanya, vam veure com el poble de cinc mil habitants es convertí en un d’onze, en base a poblar-se la zona Can Mas. Desprès en els setanta, vingueren els barris de Maragall i del Pont Vell. Als vuitanta, el de Balmes, i sent els noranta, l’època de màxim creixement del poble, edificant-se tot allò que abans havien estat, abans de restar abandonats per els pagesos del poble, camps de conreu i vinyes. Amb la bombolla inmobiliaria, va acabar, pràcticament, d’omplir-se els espais lliures amb noves edificacions. Mentre això passava, el casc antic cada cop anava quedant-se més buit, obsolet, oblidat i postergat tan de la població, com dels diferents consistoris que anaven passant per la Casa Gran. Devia ser cap als noranta, quan un grup ciutadà va començar a prendre consciència de que es perdia l’essència del poble, del Ripollet antic, i van començar a anar als col·legis del poble a mostrar als seus directors com podien mostrar allò que es perdia cada dia, el Casc Antic.

Aquell grup, segurament, amb més ganes que informació, van començar a fer passejades amb els nens de les escoles per tota aquesta zona. No sé que era el que pretenien, potser era mostrar als petits els vestigis del que havia estat aquell Ripollet a on ara vivien ells amb llurs familiars. Que aquelles seves vivendes en forma de pisos tenien els seus antecedents en aquelles cases velles del Casc Antic, i mentre desfilaven escales avall per la Baixada dels Corbs els feien imaginar en batalles entre els antics ripolletencs i les forces “del mal” que els venien a envair, robar, saquejar llurs cases i bens. Any rere any, aquell grup va anar afinant els seus continguts i històries, i els nens de les escoles passaven i recorrien carrers i llocs del nostre emblemàtic Casc Antic. Ell, el pobret, cada cop tenia, té de fet, menys habitants, doncs tothom se’n va cercant nous habitatges. Cada cop es poden trobar menys cases habitades, cada cop es troba més ruïna al darrera dels seus murs i portes. Cases amb entrades i finestres paredades, portes podrides que aguanten les restes de l’enderroc que no poden amagar les finestres superior de les cases, i cases que clamen al cel demanant que algú els hi doni una oportunitat rehabilitant-les. Poques han tingut aquesta sort, i les que més n’han tingut han estat les que s’han tirat al terra i s’han refet de nou i amb això aquell Casc ha anat perdent aquell encant que tan ens agrada contemplar quan sortim a fora.

Ripollet ja no té Casc Antic, té quatre cases antigues mal contades en diversos estats de conservació i ús, i la mil·lenària església parroquial. Al seu vol aquelles cases del primer eixample, també molt modificat, i al vol d’aquest, els blocs en que es van transformar les casetes de l’eixample de finals del XIX, és a dir, entre el carrer Calvari i les Rambles baixes. El Casc Antic cada cop mostra més el seu oblit i en canvi, cada cop es mostra més als nens del poble com les restes d’allò que va esdevenir des d’aquella instal·lació a aquesta zona dels descendents d’aquells habitants prehistòrics, dels que llurs restes es van trobar al cap d’amunt del turó dels  Pinetons. El pitjor d’això, no és que es perdi els referents històrics, és que es deixa degradar, no s’ha fet  res, bé siguem justos i agraïts, gairebé res, des dels diferents consistoris, perquè es respecti i no es degradi aquesta zona. Pintades, trencadisses d’ampolles, brutícia, excrements, pixades, manca d’enllumenat públic, paviments plens de sots, etc. Però el pitjor de tot és que es mostra als nens amb tota normalitat aquest espai en tota la seva cruesa com si fos tant normal els seus aspecte i situació. Els veïns ens queixem de que manca o passa això o allò, i recomanem que es vigili més certes activitats, ja no diré sols anormals, com beure o fumar porros, sinó activitats de comerç de substancies no autoritzades. Hi ha hagut veïns que han demanat, que a manca de vigilància policial, mossos i policia local, l’ús de càmeres de seguretat per controlar tant això com el robatori repetitiu del cablejat de coure dels seus carrers i carrerons.

En moments econòmics com aquests, és difícil que l’Ajuntament pugui dedicar partides econòmiques per tenir “contents” als quatre veïns que encara restem en aquest barri, el vell. l’Antic, aquell que els nens poden copsar la seva antiguitat  amb les seves parets descarnades per el pas del temps, si, però també per la deixadesa i desatenció de qui hauria de dedicar a mantenir la zona perquè és la historia del poble en pedra.

Molt agraït per haver-me llegit.
.
Pius M. Gassó
Article d’opinió. La REVISTA DE RIPOLLET no es solidaritza necessàriament ni es fa responsable de l’opinió dels col·laboradors
.