Veus: Ripollet poble, 2
En el meu escrit anterior, Ripollet poble, feia un recorregut melancòlic i potser massa general del meu poble en la meva infantesa. Avui, he sortit per fer un parell d’encàrrecs i això m’ha suposat anar per els carrers Maragall, Balmes, parc Rizal i tornant per el carrer Maragall i mentre feia el darrer trajecte per aquest carrer, i en concret per la placeta que hi abans del carrer sant Enric, m’ha vingut al cap el que hi havia fins fa uns anys en aquest lloc. Can Galobart. Immediatament m’ha vingut al cap el munt de “cans” que han desaparegut amb els anys i des d’aquells anys d’infantesa.
.
Podien, totes elles, tenir un valor, sentimental, històric, patrimonial… però el que si és cert, és que havien estat cases de solera al poble per un motiu o altre, cases a on llurs habitants havien estat persones i famílies que marcaren durant anys, potser segles, el dia a dia de l’economia del poble. Cases que han desaparegut, segurament, fruit de la llaminaduria de la passada bombolla immobiliària o d’anteriors moments de bogeria constructiva. Però el mal no és aquest, per mi, ho és que d’elles no en quedarà res en el imaginari de l’actual ciutat que tenim o ens ha quedat. Crec que des de les persones doctes en la matèria i més autoritzades que jo, s’hauria de fer quelcom per mirar de que aquell Ripollet no passi a la història sense imatges del que avui se’n diu ski-line (ecs, no m’agrada usar l’anglès però és que el mot ho defineix força bé).
.
Fa anys en la Revista de Ripollet un jove i talentós dibuixant, l’Aleix Saló, va fer un recorregut per moltes d’aquelles cases que jo trobo a faltar, i ho va haver, va voler fer, amb allò que dominava, el dibuix. Recordava en aquell escrit, Ripollet poble, a persones com en Pere Padró i en Josep Martínez com persones preocupades de tot el que fa, a costums, un, i història, l’altre. El primer recull allò que es defineix com immaterial, el segon; el passat, la història. L’immaterial, quedarà mentre hi hagi persones que segueixin el camí d’en Padró quan aquest, per un motiu o altri, ja no ho pugui fer. La història de Ripollet i en moltes de les vessants en les que la podem trobar, s’ha anat escrivint amb més o menys encert o rigor, però d’aquell passat del nostre ancestral poble i del seu imaginari urbà, no en quedarà res si algú no hi fa alguna cosa per recuperar-ne els vestigis, encara que només sigui en forma de document escrit o gràfic.
.
Fa uns anys, es va formar un grup de treball per mirar de recuperar una miqueta tot això, Ripollet, Història i Imatge. El grup ha estat treballant durant uns anys amb tot el cor que han tingut els seus components. Personalment, en formo part, si bé és cert que desprès de les varies reunions constitutives, mai he fet res més, excepte que posar-me al seu servei quan em necessitessin des d’aquell moment, en la tasca que ens havien imposat, recuperar el vell Ripollet. Recordo la primera reunió a la que vàrem anar, a la seu de la Revista de Ripollet, un grup d’interessats en aquella idea que es va llençar des de la pròpia Revista. Personalment, vaig pensar que el que es volia fer era això que fins ara he estat intentant explicar, recollir imatges, documentació, fotografies, antigues de Ripollet per fer-ne un inventari. Recordo que em vaig fer pesat amb la resta dels reunits, amb la idea de que “havíem de recollir el testimoni de les poques persones grans que encara ens quedaven al poble”. Persones grans ens han anat deixant poc a poc i, crec, que poca cosa n’hem aprofitat.
.
En poques paraules, han estat com els edificis, han anat caient de vells. Per sort per tots, encara podem recuperar per les noves generacions, vestigis, fotografies, dibuixos, documents… d’aquells edificis que foren emblemàtics en el seu moment a Ripollet, per què de ben segur, és més fàcil que quedi i es vulgui que quedi a l’imaginari dels futurs habitants de Ripollet, el numero 1 del carrer Padró, que no pas el numero 2 del mateix carrer, lloc que per cert va ocupar un Can prou cèlebre i antic, Can Roqueta. I si crec que és important aquest aspecte del poble, no ho deixa de ser més un altre que pot passar desapercebut com és el dels “Cal”. El primer defineix cases singulars, el segon, persones, i és un mot freqüent trobar-ho a les poblacions petites, Així seria interessant tenir una recopilació d’aquests noms. Noms, que han estat “homes o dones”, cal Cisa o ca la Seta, per exemple, ambdós, si no vaig errat, botiguers del vell i oblidat Ripollet. Des d’aquí proposo al CIP, que reculli tots els “cals” que, trobi o li donem, fent-ne una exposició monogràfica, i sobre d’una lona ben gran que es pugui quedar penjada a la façana del nostre edifici-museu, tingui per fons aquells “Cans” que han desaparegut físicament i que crec, que mai han de desaparèixer de l’imaginari popular, al temps que en “desmitificaríem” alguns que ni tan sols han existit, com Can Calvet o Can Vargas. Tot per què, segur que Vostès estaran d’acord amb mi, si els han conegut, ha estat una gran part del més bonic que hem tingut i tenim al poble de Ripollet.
.
Moltes gracies per llegir-me.
.
Pius M. Gassó
Article d’opinió. La REVISTA DE RIPOLLET no es solidaritza necessàriament ni es fa responsable de l’opinió dels col·laboradors.
.
Pius M. Gassó
Article d’opinió. La REVISTA DE RIPOLLET no es solidaritza necessàriament ni es fa responsable de l’opinió dels col·laboradors.