Veus: Ripollet poble, 4
Avui vull seguir amb un altre inexistent Can, però prou anomenat, com és Can Calvet. Tot arrenca quan l’any 1912 el meu avi, el Sr. Josep Gassó i Vidal, metge pediatra de l’Hospital dels Nens Pobres de Barcelona i marit de la sra. Encarnación Buxó i Torras, lloga en nom d’aquesta al Sr. Antoni Calvet Figueras, el molí fariner i una sèrie d’espais annexes i terres a aquest que hi ha just al darrera de Can Buxó i que son de propietat de la Sra. Buxó. L’any 1927 el doctor Gassó torna a llogar el molí, per quatre anys més, ara al Sr. Josep Calvet i Puigdomènech, fill de l’anterior llogater. Això va anar així fins a arribar al febrer de l’any 1940 quan la Sra. Buxó ven perpètuament al Sr. Josep Calvet i Soler aquell molí.
.
Des d’aleshores aquell molí, malgrat seguir enganxat a les seves parets, mai més tornarà a pertànyer a la casa de Can Buxó com ho havia estat des d’almenys 1662 quan en Miquel Puig, moliner de Ripollet, aixecà la casa davant del que podria ser el més vell i antic molí. El Sr. Josep Calvet deixarà d’usar el molí de cartró a finals dels anys seixanta del segle passat potser degut a que produïa un munt de residus, “cremallots”, que escopia per la seva xemeneia i que embrutava teulats i els patis de les cases veïnes i de l’escola de les Germanes Dominiques.
.
En aquest estat, el molí va anar arruïnant-se poc a poc, i només hi va restar un vigilant durant uns anys. Quan aquest desaparegué, el molí va ser objecte de l’espoli i la degradació absoluta. A primers dels noranta, una empresa promotora, va comprar-lo i tot seguit va enderrocar tot el que estava edificat, inclòs les restes del vell molí, casa dels Calvet i les oficines del molí, que tenien en comú i compartien servitud, el vell terrat, amb els habitants de Can Buxó. L’any 1.991, a l’Ajuntament la promotora li va regalar la finca que avui ocupa el parc anomenat de “la xemeneia-Can Buxó”. El presideix una alta xemeneia edificada l’any 1955 pel mestre d’obres A. Canals al lloc que ocupava l’anterior de dimensions més reduïdes i existent des de feia, potser, cent anys. En ella es llegeix en unes enormes lletres de passamà de ferro, el nom del darrer propietari del molí, Calvet.
.
L’any 1993 l’Ajuntament va començar una actuació a la zona, i desprès d’haver-ho fet, va procedir a expropiar als Gassó, per una pesseta, una llarga llenca de finca al costat de la carretera de Santiga, i de part del pàrquing de Sandacos. En les corre cuites per executar les obres, l’Ajuntament no es va adonar que estava edificant sobre una peça de finca que pertanyia a Can Buxó i que hi havia entre el marge esquerra de la llera del rec Monnar i el carrer d’Isabel la Catòlica, a l’ombra de la xemeneia i just abans de la resclosa de l’antiga bassa del molí. Aquesta peça que va ser donada en el moment de signar el document d’expropiació, ja que no formava part de l’expropiació per l’actuació a Santiga i del Parc. En la finca resultant de les dues donacions, una de la promotora i l’altre dels Gassó, es va aixecar al volt de la xemeneia, un edifici, ara seu l’AV Can Clos, una zona enjardinada i unes places aparcament, que dit sigui de pas, 13 es van cedir documentalment durant el servei per a l’ús dels clients del Sandacos, si bé mai l’ha pogut usar encara cap client per manca de senyalització municipal.
.
Com hauran pogut veure, Can Calvet mai ha existit més que en la forma d’identificar aquell espai per les persones de Ripollet. Amb aquests quatre episodis sobre aquests Can’s que he referit voldria arribar al sentit comú de les persones, que amb poder per fer-ho, sovint sense saber i només amb la voluntat o necessitat, es veu com s’han “batejat” carrers, places, o llocs sense tenir en compte aspectes com els que he referit fins aquí. Ja sé que és difícil eliminar noms o canviar-los, però deixi’m tirar cap a casa en base a tot el que he explicat per dir que, seria més just que es digués Parc del molí dels Buxó, propietaris durant 225 anys d’ell contra els 23 dels Calvet, en aquest cas. També que s’ha de mirar de fer les coses en base a la història, a la realitat, a la veritat i evitar emmascarar o posar falses dades que poden distorsionar o enganyar amb fets o dades que perjudiquen seriosament la història real de persones, fets i llocs, evitant que la reiterada repetició de mentides, les converteixi en falses veritats.
Per tant, a aquelles persones que son les encarregades de posar nom a espais, carrers, o altri, cal que tinguin en compte aquests detalls, per què no tapin a uns o donin valor a d’altres “Can” tant propers a aquests com desconeguts, per què malgrat no s’han sentit des de fa cent anys, com són Can Picanyol o Ullastrell, o Maimó, o Roqueta, o Minguella, o més modernes, Galobart, Font, Barceló, no vol dir que no hagin existit.
Moltes gracies per llegir-me.
.
.
Pius M. Gassó
Article d’opinió. La REVISTA DE RIPOLLET no es solidaritza necessàriament ni es fa responsable de l’opinió dels col·laboradors
.
Article d’opinió. La REVISTA DE RIPOLLET no es solidaritza necessàriament ni es fa responsable de l’opinió dels col·laboradors
.