Veus: Seguim!
El greu problema que pateix l’Estat Espanyol, és la seva equivocada mania de mirar sempre el seu passat imperial. Mai s’hi posava el sol, deien. I era cert. Aquest estat Espanyol que ens reprimeix, segueix tenint el malaltís costum de preservar el poc que queda d’aquelles conquestes fetes amb sabres, canons i sang. Segurament que tampoc fa el que hauria de fer, que és preocupar-se de trobar una fórmula plenament democràtica, justa i moderna que li permeti ser el que sempre ha volgut ser, una Nació.
Espanya és només un estat gestor de les regions i les nacionalitats -nacions- que el conformen, això ho sabem tots i totes, i segueix capficat a mantenir aquesta situació al preu que sigui. I per això, aquests darrers segles, hi ha posat de tot per a aconseguir-ho: molta monarquia, massa dictadures i poca democràcia. Així i tot, no ha arribat mai a fer- se amb l’objectiu total i definitiu. Un sol parlament, un sol himne, una sola llengua, una sola bandera i un sol territori unificat administrativament de conformitat amb els seus ciutadans i ciutadanes. O cosa que és el mateix, no ha aconseguit que tota la seva gent, vulgui lluir amb convicció i orgull el seu passaport espanyol. Possiblement, si l’estat no s’interposés en els processos d’independència d’Euskadi i Catalunya -comptant també amb els gallecs si així ho volen- segurament esdevindria aquella nació que tant desitja ser: la de l’idioma únic, la de la bandera única, la de l’únic parlament i la d’un sol himne. Jo, dels espanyols ho intentaria. No és una mala proposta. I el millor de tot, és que només depèn d’ells.
I serveixi d’exemple, d’altra banda, l’independentisme, que en lloc de reduir-se a la marginalitat com l’estat espanyol voldria, ha sabut saltar al centre de la vida política i constituir-se en majoria. I per aquesta raó un país, que no nació, Espanya, acostumat a fer un ús indiscriminat de la repressió contra els ciutadans díscols, es va veure obligat a abandonar la pràctica del terror quirúrgic i va haver d’atacar, de manera salvatge, la població sencera: Primer d’octubre de 2017. Fets que no oblidarem ni perdonarem mai i que quedaran escrits amb majúscules en els llibres d’història de la canalla a les escoles i a la retina de tothom.
I enlloc de dialogar, dispensa més repressió. I és què, els estats totalitaris no dialoguen mai. Abans de claudicar exhaureixen tots els instruments d’intimidació que tenen a l’abast. Espanya no n’és cap excepció, perquè mai no s’ha espolsat els tics del franquisme, i és per això que confia cegament en instruments de coerció il·limitada. Que li preguntin a en Pablo Hasél, Valtònyc, les preses i presos polítics o als exiliats, exiliades i als millers de catalans i catalanes processats per activitats que, de no ser independentistes, serien castigades amb una simple i ridícula sanció administrativa i un advertiment típicament espanyol: ”Haga como yo joven, no se meta en política”
Algú, fa temps, va dir: “Si Espanya mai es volgués convertir en un estat democràtic, que res no es pot descartar, de les primeres mesures que hauria de prendre és superar la seva perversa sociopatia anti separatista. Sens dubte seria un tractament llarg per l’arrelament secular que arrossega. Ara, si no es procedeix a la seva extirpació —amb la simptomatologia ‘cuartelera’ que l’evidencia— Espanya continuarà essent la pàtria de la negació de drets i linxament a les minories que sempre ha estat”.
Ah, sí! El 14-F! Fent un exercici espectacular de síntesi, ho podem resumir amb una sola paraula. Primera persona del plural (nosaltres) de l’imperatiu del verb seguir. Seguim!
Jordi Allepuz
Article d’opinió. La REVISTA DE RIPOLLET no es solidaritza necessàriament ni es fa responsable de l’opinió dels col·laboradors