Veus: “The Mask”
“La Màscara”, és una pel·lícula nord-americana, dirigida per Chuck Russell, amb guió d’en Michael Fallon i Mark Verheiden i protagonitzada per Jim Carrey, Cameron Díaz i Peter Greene. Una comèdia del 1994 amb grans dosis de fantasia. Però no us espanteu, ni tampoc la Joana Raja, la crítica cinematogràfica d’aquesta publicació. No pretenc usurpar la pàgina de cinema de la Revista, tot fent d’un Jaume Figueres de pa sucat amb oli.
No. Jim Carrey es posava la màscara i es transformava en un personatge fatxenda i sorneguer que feia les delícies dels espectadors amb les seves escenes còmiques. Ara mateix, nosaltres també ens hem de posar una de màscara -com en Carrey- però una màscara diferent, homologada, sanitària, quirúrgica. I tot per un virus que segons uns quants, tan perillós no ha de ser, si es pot combatre només amb aigua i sabó. És cert, només amb aigua i sabó, però noi, si et penetra fins als pulmons, després sí que ja has begut oli. I als pulmons, si que no val de res, ni l’aigua, ni el sabó.
Una màscara que, en molts casos, ens salva d’infectar-nos amb un virus que, ben bé no saben d’on ha sortit, però que alguns diuen que ha estat fumigat des de l’estació espacial o des d’uns avions preparats expressament per grans potències mundials. I tot, per inocular-nos posteriorment una vacuna on hi haurà un xip “minimicroscòpic” que, permetrà que siguem controlats amb 5G per a forces obscures dirigides entre d’altres per en Bill Gates i no sé qui més. Només hi falta en James Bond aquí!
Llàstima que el meu avi ja és mort. Si no, li preguntaria si es pot sulfatar tot el món d’una tirada. Ho dic perquè, amb això de sulfatar, el meu avi tenia prou traça. Ho feia sempre amb les tomaqueres, al crit de: “Mor, fill de la gran puta!”. Tot plegat mentre ruixava les plantes manxant amb la palanca de la cisterna que li penjava de l’esquena.
Estic en condicions d’afirmar que, ens hem comportat amb la pandèmia, com quan anem al cinema. Sense esperar la fi de les lletres dels crèdits, enfilem el camí cap al bar, on anem fins a la barra tot demanant unes cerveses i dos plats de calamars. Però resulta que aquesta pel·lícula, “The Covid-19”, té una escena sorpresa als últims fotogrames. Una escena on es descobreix el veritable final. I és que hi ha una segona part: “Covid-19. The Return”. I nosaltres al bar, sense saber-ho! I sense màscara, clar! Ah! I de cervesa i calamars fins al cap d’amunt! Que no falti!
Un suggeriment: Preneu-vos un bon got d’absenta i poseu-vos la màscara. Acabareu fent el sòmines, com en Jim Carrey a “The Mask”. Us ho asseguro! Serà divertit!. Au, bones vacances… sempre que el “bitxo de les tomaqueres” ens deixi, clar!
PD: Dedicat al Francesc, un amic de Lleida ingressat trenta dies a una UCI. Segueix amb nosaltres tot i que deien que no se’n sortiria. Es recupera a bon ritme afortunadament.
Jordi Allepuz
Article d’opinió. La REVISTA DE RIPOLLET no es solidaritza necessàriament ni es fa responsable de l’opinió dels col·laboradors