Vicky Adrianova: “Amb la feina i l’esforç que hi dedico estic segura que arribaré a Primera Divisió”
Per arribar a jugar a un club de futbol d’elit es necessita tècnica, però també cal tenir molta perseverança per arribar, mantenir-se i aconseguir les fites proposades. Un bon exemple de tot plegat l’és la Viky Adrianova. Des de ben petita va jugar a futbol i, de partit en partit, li va aparèixer l’oportunitat de fitxar pel Barça. Ha anat escalant fins a arribar al filial. Ara es recupera de la tercera operació, mentre estudia ADE i cuida dels seus germans petits, sense apartar-se del seu objectiu, jugar a Primera Divisió.
Revista de Ripollet: Com se’t presenta l’oportunitat de fitxar pel Barça?
Viky Adrianova: Fa vuit temporades que vaig començar a jugar al Barça, quan tenia deu anys. Just en aquell moment estava jugant a l’Adefub. Uns cercapromeses van anar a veure un partit en el qual jugava, com era l’única noia de l’equip destacava bastant. Quan vaig començar al Barça va ser quan vaig jugar en un equip integrat únicament per noies.
RdR: Quina és la teva experiència després de vuit temporades al Barça?
V.A: Hi ha hagut moments difícils perquè he passat algunes lesions de llarga durada, com la que estic travessant ara. Però estic molt contenta, és un club que confia molt en mi i en general cuida molt a les seves jugadores. Els primers anys m’han fet contractes d’un any i sempre me’l renovaven, ara estic amb un contracte de tres anys que just s’acaba a final de temporada, no obstant això, segurament em renovaran. Gràcies al club he pogut gaudir de grans moments.
RdR: Abans de l’Adefub vas jugar al San Juan.
V.A: Vaig començar a jugar a futbol sala extraescolar quan tenia cinc anys. Però vaig estar molt poc temps, en aquella època desitjava molt jugar a futbol i la meva mare ens va apuntar al meu germà gran i a mi a l’Adefub. En aquell moment a casa teníem molt pocs recursos, per aquesta raó el club ens va oferir que només pagaríem per un dels dos, l’altre podria jugar gratis. Aquests gestos demostren que l’entitat està compromesa a ajudar als infants que ho tenen més difícil. En el meu cas van veure que tenia potencial i em van donar l’oportunitat de gaudir d’allò que més estimo. Estem molt agraïts al club, la directiva i la seva gent. El tracte sempre va ser molt bo, quan ens faltava alguna cosa ens l’oferien.
RdR: Has comentat que fins arribar al Barça només havies jugat amb nois. Va ser difícil per tu?
V.A: De petita no te n’adones, l’únic que m’importava era la pilota. A més, els nois em tractaven molt bé, com una més. Els pitjors moments venien de la grada. Al final estava al mateix nivell físic i tècnic que ells, inclús guardo alguna copa com a millor jugadora del torneig. Potser tenia algun problema quan jugava al parc, al principi hi havia certa distància, fins que no jugues i demostres el que vals no t’acaben d’acceptar, a què no t’espantes si t’empenten, que corres, que marques gols i t’esforces igual que ells. Al final no hi ha cap diferència.
RdR: Per què vas començar a jugar?
V.A: Sempre m’ha agradat. Nosaltres veníem de Bulgària, allà no està tan acceptat el futbol femení. Per tant, quan vam arribar aquí va ser més fàcil que jugues. A més, la meva mare sempre ens ha animat que juguéssim perquè l’esport ens aportava disciplina per ser millors persones, per això ens va apuntar a jugar a futbol.
RdR: Com va ser l’adaptació a Ripollet?
V.A: Vaig arribar quan tenia dos anys, el meu germà quatre. Primer va venir la meva mare sola i a través de contactes que tenia va decidir que viuríem a Ripollet. Tenim una experiència molt curiosa al poble. Una tarda, el meu germà i jo estàvem perduts pel poble i no sabíem parlar. Ens van trobar i quan van portar-nos amb la nostra mare es van sorprendre que no estiguéssim a l’escola. Ens van buscar plaça i l’única escola que tenia vacants era el San Juan, tot i ser un centre privat ens van donar totes les facilitats perquè poguéssim estudiar allà.
RdR: Com evoluciona la recuperació de la lesió?
V.A: Ja estic en l’última fase, si tot va bé cap al març o l’abril començaré amb dinàmica de grup. És la segona vegada que m’afecta els lligaments encreuats i les dues vegades molt seguides. Psicològicament, ho passes malament, per això és important seguir endavant per quan em recuperi també estar mentalment preparada.
RdR: És clau la mentalitat en un moment així.
V.A: Sí, això m’ho ha ensenyat ma mare. Ens ha educat en els valors de la disciplina, l’esforç i la dedicació. Gràcies a això he arribat fins aquí i ara no em rendiré.
RdR: Aquesta mentalitat és la que t’ajuda per conciliar entrenaments, estudis i vida familiar?
V.A: Són moltes responsabilitats que m’han arribat molt aviat. Per mi el futbol és la meva primera opció, és el que més estimo fer, però no puc donar l’esquena als estudis. És molt important que tingui una alternativa. Ajudar amb els meus germans és per donar-li les gràcies a la meva mare, per tot el que ha fet per mi, sense ella ara no podria jugar amb el Barça.
RdR: La teva primera opció és el futbol, aspires arribar al primer equip?
V.A: Sí, estic segura que si no és el Barça serà un equip de primer nivell. Amb tot l’esforç que hi diposito és impossible que no arribin els resultats. M’han operat tres vegades, tot i això, tinc aquesta certesa per tota la feina que faig. M’agradaria que fos el Barça, però sé que a primera divisió arribaré.
RdR: Sembla difícil arribar pel nivell actual.
V.A: Ens preparen molt, gairebé al mateix nivell que el primer equip per estar preparades per si ens convoquen. Però és obvi que cada vegada és més difícil. Cada vegada inverteixen més en l’equip i fitxen jugadores de més qualitat. En el meu cas em toca treballar i confiar.
RdR: Com és estar dia a dia en un club així?
V.A: Sobretot t’inculquen els valors de confiar en l’equip com també competir amb tu mateixa per creure que pots arribar. La idea és crear una harmonia dins del vestidor, malgrat que totes vulguem arribar al primer equip totes lluitem juntes per aconseguir els objectius. Si no estem unides no triomfarem al camp. En qüestió d’entrenaments cada vegada són més durs, a mesura que creixés es fa més difícil. Es nota amb l’equip tècnic, cada vegada creix més i fan una feina més personalitzada.
RdR: Com et definiries com a jugadora?
V.A: Jugo d’extrem dret. Les meves característiques principals són potència i velocitat. A poc a poc vaig millorant la tècnica. Jugo a la dreta per centrar o jugar a l’espai fent diagonals. El nostre joc és que l’extrem juga molt per dins i trenca la defensa, els meus punts forts.
Fotografies cedides.
