Wild Mamas: “El rock està poc polititzat, no ens agrada. Omplim de missatge música feta per ballar”
En Miguel Medina i en Raúl Medina són dos enamorats del punk rock i el ‘garage’. Els dos volien formar una banda al poble i en aquest procés es van unir l’Aleix Monzó, com a baixista, i en Dani Martínez, com a bateria. Els quatre són els Wild Mamas. Les seves cançons cavalquen entre els diferents estils del rock’n’roll. Entenen que, a més de fer moure l’esquelet, el rock ha de servir per reivindicar, per remoure les ments. Aquest dissabte se’ls podrà veure al Tatché amb moltes ganes de fer el mico.
Revista de Ripollet: Com va començar la vostra aventura?
Miguel Medina: Tot va començar de bandes que es dissolen i gent que es troba amb ganes de tocar. Jo estava fent covers de ‘garage’ i rock’n’roll i el Raúl es va unir tocant el baix. El projecte no va funcionar i els dos ens vam quedar sols. A partir d’allà va sorgir una primera formació amb el Xavi Saez a la bateria que també forma part de l’essència del que som ara.
Raúl Medina: Van anar passant diferents persones. Estàvem a la recerca d’un baixista i un dia a l’antic restaurant La Neu vam coincidir amb l’Aleix. Ell és guitarra i potser el millor dels tres però va decidir tocar les quatre cordes. L’Aleix va portar al Manel, l’antic bateria, que per qüestions d’estudis ho va deixar i per sort vam trobar al Dani.
M.M: Vam fer una mini gira d’acustics i el dia del concert de No Callarem el Dani feia de tècnic. Es va oferir a fer de bateria algún dia. Com teniem dos bolos al Fantosfreak i a Sentmenat es va gravar un assaig que no va parar d’escoltar i en qüestió de dues setmanes ja estava preparat. D’això farà dos anys. Crec que hem arribat al punt de més estabilitat i més comunió de la banda, les peces encaixen d’una manera que mai havien encaixat.
RdR: Es pot dir que els Mamas fan garage rock?
Aleix Monzó: Per mi cada tema és un gènere diferent i una moguda diferent. Com a banda hem de definir quin gènere fem però jo no el tinc clar.
M.M: És una comunió de diversos gèneres. Un tema veu més d’un estil i un altre tema d’un altre. No crec que això sigui dolent. La gent ens ho diu i veiem que agrada. Al final qui li agrada el punk del 77 també li agrada el ‘power pop’ i el ‘garage’ o el rock’n’roll dels 50. Tot això junt són els Wild Mamas.
RdR: Quins són els moments més importants que heu viscut?
A.M: Destacaria molts concerts però un moment molt important va ser el disc, va ser tota una lliçó.
R.M: Totalment d’acord. Ficar-nos en un estudi ens va ajudar a créixer. Ens va ensenyar a cuidar i filar prim en el so. També ens va ajudar a filar el missatge. Cantar en anglès era divertit però a vegades era fer lletres sense dir res. Ara pensem el que diem.
RdR: Quin és el missatge que voleu fer arribar?
R.M: És un missatge polític i social. Parlem d’allò que ens preocupa com la migració, el feminisme,l’educació…
M.M: Coses preestablertes cap on et porta el sistema a les quals no volem anar i ens hem de fer de pròpies. Una vàlvula d’escapament i alhora un mètode contestatari.
R.M: Per altre banda busquem divertir-nos i ser descarats. El rock’n’roll està poc polititzat, és una cosa que no ens agrada i no hauria de ser així. Busquem omplir de missatge una música pensada per moure l’esquelet i gaudir. Una vàlvula d’escapament i al’hora un mètode contestatari.
RdR: Aquest missatge creieu que arriba?
R.M: Crec que el missatge arriba però l’important és compartir-ho amb la teva gent i fer-ho real a través d’aquí. A nosaltres ens agrada la família, la comunitat que hem fet al voltant del projecte amb amics, coneguts, amants de la música i altres bandes.
RdR: Una demostració d’això pot ser la cançó de ‘Ripollet Kapital’.
M.M: Sí, el tema és col·laboratiu. Va ser molt guai i entranyable fer una cançó per Ripollet amb la gent que ens envolta i poder treure-la per festa major i estrenarla a l’escenari gran amb tota la gent que la va cantar. Des d’aquí agrair a l’escena musical local per fer-la possible.
R.M: Volíem fer un tema per al poble i per això vam unir a altres bandes d’aquí, amb aquesta idea de fer comunitat.
Dani Martínez: I robar-los una mica del seu talent.
A.M: A més va ser el primer tema autoproduït, és una demostració de què ens ho podem fer nosaltres mateixos.
RdR: Com li ha anat el confinament a la banda?
A.M: Bastant bé, ens hem anat reunint telemàticament, hem tret un videoclip on apareix gent propera i que també són els Wild Mamas.
M.M: També hem començat a parlar del nou disc que estem preparant. Amb el videoclip hem buscat la idea de tornar al mico, deixar d’interpel·lar entre pantalles que no ens identifiquen.
RdR: Ja heu tornat a tocar per Sant Joan en el Centre d’Emergències Socials.
R.M: Se’m va quedar una frase del Dani. Ell es va ‘currar’ molt el concert, es va encarregar ells de portar i preparar l’equip. Va dir: ‘em ve de gust tocar per aquesta gent’. És quasi més important el que anàvem a fer que el rèdit que li trèiem, vam treure coses però des d’un pla més immaterial.
RdR: I dissabte teniu un altre bolo.
R.M: Això mateix. Serà a l’escola Enric Tatché i ho organitza Kanyapollet que segueixen dinamitzant la falta d’espais culturals.
D.M: Com a Ripollet no hi ha sales de concerts, per l’estiu s’organitzen concerts gratuïts al pati dels locals d’assaig. Amb el tema de la COVID-19 l’Ajuntament ha proposat fer-lo al pati del Tatché amb distància prudencial i asseguts. Aprofito per reivindicar que a Ripollet li cal una sala de concerts o espai multidisciplinari on pugui haver-hi concerts o espectacles amb condicions. Si hi ha Ecoparc i McDonalds perquè no una sala de concerts??