Alberto Lendínez: “Mai superes la mort d’algú que t’importa però s’aprèn a conviure amb el record”
Era una colla d’amics prop de la vintena. Gaudien caminant per la muntanya, compartint videojocs i jocs de rol i, a vegades, anar a sopar tots junts. Vivien una època feliç. Però en aquells anys idíl·lics una mala notícia va truncar els bons moments: a l’Enric, un de la colla, li van detectar un càncer. Ell, en comptes de deprimir-se va regalar als amics el seu positivisme i humor particular fins que la malaltia el va apagar. Ara, l’Alberto Lendínez, un dels amics, explica el que va viure en un llibre.
Revista de Ripollet: Com t’animes a escriure sobre l’Enric?
Alberto Lendínez: Sempre havia pensat a escriure una novel·la, però per la feina no tenia temps. Aquest any es complien nou anys de la seva mort i sentia que volia fer alguna cosa, però no volia fer una novel·la com a tal ni tampoc posar l’accent en els protagonistes, les persones properes a l’Enric. La idea era fer-li protagonista només a ell, amb una novel·la no ho hauria aconseguit ni ho hauria transmès com volia.
RdR: Quin gènere utilitzes?
A.L: El llibre és una barreja de gèneres. No és narrativa com a tal, perquè és molt curt, i tampoc és poesia perquè no té rima ni estructures pròpies d’aquest gènere. Simplement explica sentiments i sensacions alhora que intenta transmetre tot el procés que va viure l’Enric des de la visió d’un amic.
RdR: Quan comences a escriure’l?
A.L: Vaig passar la quarantena treballant des de casa. Tenia molt més temps per a mi i també per pensar i recordar. Durant aquest temps de confinament he tingut molt més present a l’Enric. A l’agost vaig tenir dues setmanes de vacances i les vaig utilitzar per fer el llibre. Vaig començar-lo en narrativa, però vaig convertir els textos en escrits més poètics. Quan el vaig enllestir vaig enviar l’esborrany a una editorial i li va agradar. Va ser tot molt ràpid.
RdR: I en aquest estil tan propi com expliques la història?
A.L: El llibre està estructurat en cinc parts i té 15 poemes, entre cometes, que narren tot el procés: des que no tenia la malaltia passant per la mort i el dol fins arribar al record. Per exemple, els últims poemes fan referència a ell, però des del record, quan ja ha passat un temps, quan recordes sense tant dolor ni tanta ràbia com abans.
RdR: Escriure el llibre és un homenatge a l’Enric?
A.L: Sempre m’han cridat l’atenció els llibres d’autoajuda, la majoria són molt positius. Per exemple l’Albert Espinosa fa novel·les molt positives sobre aquests temes, ell va passar un sarcoma d’Ewing que curiosament és la mateixa malaltia que va patir l’Enric. Però jo penso que d’on més es pot aprendre és de les coses que passen explicades tal qual succeeixen i la realitat és que cada dia moren joves per culpa del càncer. L’Enric va tractar la malaltia d’una forma increïble, ens va fer la vida molt senzilla, no es va trencar a plorar en cap moment ni va sentir llàstima de si mateix, sinó que va saber valorar cada instant com un moment únic. Això és quelcom que ens va fer replantejar les nostres maneres de pensar i de veure la vida. Ha marcat la meva vida, ha estat un punt d’inflexió molt gran. Jo mai he tingut germans i ell, sense voler-ho, m’ha ensenyat moltes coses de la vida com si fos un germà i gran part del que sóc és gràcies a ell.
RdR: Com va ser el moment d’explicar-li als teus amics i als pares de l’Enric que volies publicar el llibre?
A.L: És curiós. Quan vaig tenir més de la meitat del llibre fet vaig parlar amb un dels amics que també ho va viure de prop. Li vaig preguntar que li semblava i em va dir que li agradava que les coses que havia escrit les recordava iguals. Això em va animar a seguir. Quan vaig tenir el primer esborrany el vaig fer arribar als pares de l’Enric. Volia que ho entenguessin com un homenatge i no com un aprofitat que volia utilitzar la seva història. S’ho van prendre molt bé, els va agradar i em van animar a publicar-ho. Va ser llavors que ho vaig enviar a dues editorials. He d’agrair molt el suport dels pares de l’Enric. Sempre m’han tractat d’una forma immillorable i sense ells aquest llibre mai s’hauria publicat.
RdR: Ja han passat nou anys, sense entrar en detalls, com va ser aquell moment?
A.L: En general va ser una època complicada per a mi. Vaig viure molts canvis: no sabia que estudiar ni cap a on dirigir la meva vida alhora que vaig canviar de grup d’amics. Recordo que malgrat la malaltia no el tractàvem diferent, el tractàvem amb total normalitat perquè per nosaltres era l’Enric: amb cabell o sense, amb càncer o sense… Crec que això el va ajudar a no tancar-se en si mateix, veure que tenia gent amb ell. El moment més dur va ser la matinada del 24 de novembre i l’endemà. Sabia que havia de passar, però no era capaç d’acceptar-ho de cap manera. Aquella nit els amics vam quedar després de sortir de l’hospital i vam compartir una sensació especial. Suposo que vam alliberar tensions. L’Enric ens va fer ajuntar-nos més com a grup.
RdR: Què va deixar d’ensenyar al món l’Enric?
A.L: Sobretot aquesta forma d’encarar els problemes. Molta gent a aquella edat no hauria viscut així la malaltia. Ell va acceptar la seva mort, la data de caducitat, tots la tenim, però no sabem quan, ell sabia que era propera. El que més valoro és que malgrat això va intentar marxar pensant com estaria la seva gent després de la seva mort. Avui en dia em sembla fascinant perquè va morir amb dinou anys. Tenir la fermesa de fer les coses que va fer. Segur que inclús persones més joves ho farien així. En la nostra època tenim moltes facilitats i ens queixem per vici, ens queixem perquè no tenim l’última consola de jocs o perquè ara mateix no podem sortir de festa i oblidem que el més important és la salut, com ja la tenim no la valorem.
RdR: Com li servirà a la gent llegir el llibre?
A.L: No ofereix una visió pessimista. Crec que pot ajudar a entendre els sentiments que hi ha durant el procés de dol. Quan tens una persona molt estimada que se n’va, durant el primer any estàs emprenyat, penses molt en aquella persona i et fa mal. Intentes entendre-ho però no hi ha respostes, i més si és una persona jove. Mai deixes de pensar en aquella persona, no superes que algú que t’importa no hi sigui però aprens a conviure amb la seva falta. Quan aprens això, que és la part final del llibre, veus que tots els records no et fan mal, sinó que et fan somriure, un somriure dolç.
MÉS INFORMACIÓ I PUNTS DE VENDA DEL LLIBRE
