Ana Millán: “El rodatge de la sèrie ha estat molt dur, però estic contenta amb el resultat”

Sembla difícil creure que una noia de 26 anys hagi dirigit una sèrie per a TV3, però Ana Millán ho ha aconseguit. Després de molt d’esforç i treball està acabant la sèrie ‘Buga buga’, una ficció amb històries que passen a una bugaderia. Una idea original que la cadena autonòmica emetrà ben aviat dins la seva programació

Revista de Ripollet: Com decideixes fer cinema?
Ana Millán: Després d’acabar el batxillerat artístic vaig fer la carrera de cine i televisió. Quan vaig començar no tenia clar que volia dirigir, tenia molt clar quan feia el batxillerat que volia explicar històries, però en aquell moment pensava en publicitat. Quan van fer les portes obertes a les universitats em vaig decantar pel cinema. I més tard, a tercer de carrera, va ser quan em vaig decidir a dirigir. Mai m’havien ensenyat com eren els papers en una filmació i quan ho vaig descobrir va ser quan vaig escollir la direcció. A la carrera hi ha molta teoria i poca pràctica, per això vaig fer el màster de direcció de l’ESCAC. Hi havia més pràctica, hi havia molts rodatges, havies de gravar dos curts i també vaig guanyar un concurs amb el qual em van finançar el curt. Després vaig fer un màster de muntatge. Veig molt important el muntatge per fer bé la feina de direcció i guió. Quan escrius el guió o quan rodes fas palpable la història, però quan la muntes tot pot canviar i és quan cobra vida de veritat. Quan vaig acabar el màster em vaig posar a rodar, rodar i rodar com auxiliar de direcció per xopar-me del funcionament d’un rodatge.

RdR: Entenc que tot i no tenir-ho clar, el cinema sempre t’havia despertat curiositat.
A.M: És curiós perquè la majoria de directors diuen que ja de petits tenien una càmera, no és el meu cas. Sempre he tingut clar que em volia dedicar a l’art perquè és el que de veritat m’agrada. En principi volia fer belles arts i expressar-me a partir de la pintura i el dibuix, però també escrivia molt. Al batxillerat, no sé ben bé perquè, l’assignatura d’audiovisuals em va agradar molt. Crec que és una assignatura que cal fer a la secundària perquè a la societat li falta cultura audiovisual. A partir d’allà vaig veure que m’agradava capturar el món a través de la meva mirada, sobretot la realitat.

RdR: Quins passos dones abans del projecte de ‘Buga buga’?
A.M: Molta gent em pregunta: Com a la teva edat has arribat a fer una sèrie? La sort juga una part, però també l’esforç. El que he fet, i recomano fer, és que quan s’acaba d’estudiar cal ficar-se en rodatges. És igual que no ho vulguis fer: porta cafès i fotocòpies, enxopa’t d’altres directors i fes contactes. Va ser rodant i rodant que vaig fer contactes i els hi explicava que volia dirigir i els hi presentava el meu curt. Així vaig conèixer a qui s’ha convertit en el meu productor, Jorge Velasco, de ‘Aguacate & calabaza Films’. Ell és un productor que vol començar, jo sóc una directora que vol començar i hem començat a confiar l’un amb l’altre. En aquell moment Jorge va trobar un concurs que fan al canal 33 on busquen donar veu a joves talents. Al principi no em va acabar de convèncer perquè no encaixa amb l’estil que jo escric i just en aquell moment estava escrivint una pel·lícula més d’autor. Però m’ho vaig repensar i com no tenia cap altra opció a la vista em vaig animar i al final ha sortit.

RdR: Què té d’especial una bugaderia?
A.M: Quan m’ho va proposar en Jorge li vaig fer aquesta pregunta i ell em va respondre: estan a l’ordre del dia, s’han tornat a posar de moda. A més una cosa que em va agradar és que una bugaderia és un lloc públic on tothom hi té accés. Ni l’Alba, l’altra directora, ni jo volíem fer una ‘sitcom’, una comèdia era com el més típic que podíem fer. Veiem certa bellesa amb el fet de netejar les teves coses més personals en un lloc públic, hem vist una mica de connexió amb situacions més dramàtiques.

RdR: Per què creus que heu guanyat?
A.M: Per fer el concurs havíem de fer un tràiler i vam quedar molt contentes amb el resultat. Va quedar molt vistós i això segur que suma. Al final és una sèrie amb una temàtica bastant actual que trenca barreres i crec que en el context en el qual ens trobem té encara més interès. També és important a qui et dirigeixes, és una cadena que ha tingut sèries com ‘Cites’, per això crèiem que pot funcionar. Al final són històries dinàmiques que són vint minuts, no és una sèrie amb una trama continuada sinó que són capítols autoconclusius. Això crec que la fa més amena.

RdR: En quin moment es troba la sèrie?
A.M: Just dilluns vam acabar el color d’un parell de capítols i ja comencen les meves vacances. Ja està preparada però crec que haurem d’esperar al gener per l’emissió.

RdR: Com ha sigut el rodatge?
A.M: Perquè enganyar-nos, ha estat dur. Partim de la base que un rodatge mai és fàcil perquè és sempre molt intens. Però en aquest s’ajuntaven diverses característiques. Era el primer rodatge que fèiem les dues, som directores novelles. Això vol dir que som directores joves i dones, detall que cal remarcar. És una sèrie d’un pressupost molt baix i que hem gravat a l’estiu. Sembla una bajanada, però treballar 14 hores seguides amb una calor sufocant es nota. I el detall extra és la COVID-19. Es fa difícil rodar amb les restriccions o la mascareta mentre parles amb els actors. Ha estat un rodatge de guerrilla: sis dies de rodatge i un de descans, nit i dia… Ara amb perspectiva estic contenta de l’experiència i el resultat, però no ha sigut fàcil. Com anècdota recordo que la primera setmana la rodava sencera jo, sis dies de nit. Estava atacada dels nervis. No menjava, m’alimentava a base de pastanagues i coca-coles.

RdR: Heu adaptat la sèrie al context marcat per la COVID?
A.M: No. En una reunió prèvia al rodatge ho vam parlar, però tant l’Alba com jo no ho veiem factible. ‘Buga buga’ és una sèrie amb escenes de sexe on alguns personatges s’enrotllen entre ells. Al final era eliminar la trama i no ho veiem bona idea.

RdR: Essent dona costa més fer-se un lloc en aquest món?
A.M: És molt dur. Mai he pensat que per ser donar no ho aconseguiria. Sempre he pensat que ho aconseguiria igual, però que he de lluitar el doble. Per tenir credibilitat i fer-te escoltar has d’imposar-te molt més, també cal tenir en compte que en el meu cas es nota també que sóc jove. Les dones tenim el clixé de què som més sensibles i això es veu genial per la part creativa però per la part tècnica no, i això m’ho he trobat rodant, és difícil entrar en el joc dels homes. Tampoc ens ajuda gaire que s’utilitzin etiquetes com ‘cinema fet per dones’.