Àlex Martín: ‘Per als alumnes és un sentiment enorme fer alguna cosa que ajudi la gent d’Oukout’

Àlex Martín, mestre d’anglès a l’IES Pere Calders, és un dels impulsors del Projecte dels amics d’Oukout, un poblat situat al Senegal. De tan bé com el van acollir, va decidir realitzar accions per ajudar-los a subsistir (només viuen de l’arròs). Primer els alumnes del Lluís Companys, i després els del Pere Calders, no van dubtar a unir-s’hi. La propera acció serà un concert solidari a l’Ateneu de Cerdanyola el proper divendres, 28 de març.

RevistadeRipollet: Com va néixer la teva connexió amb Oukout? 
Àlex Martín: Vaig arribar al Senegal ara farà 5 anys amb una ONG. Vaig anar al centre del país, a Sokon, on vam començar un projecte educatiu. Durant els últims dies que em quedaven, vaig voler conèixer una mica el país. Oukout està a l’extrem sud, a la frontera amb Guinea-Bissau, i a 30km del mar. Està molt a prop d’Oussouye, una ciutat una mica més important. Una vegada allà va ser per casualitat que, caminant i parlant amb gent, em vaig trobar amb gent del poble, que em va acollir i em va fer conèixer la vida d’allà. Em van adoptar i, avui en dia, aquesta gent els considero la meva família. Ells també em consideren un més.

RdR: Quina situació viu Oukout?
A.M: La gran particularitat de la zona on es troba Oukout és que plou. Tenen aigua, però de finals de juny fins a l’octubre. D’aquesta aigua que plou, res es queda, tot se’n va cap als camps d’arròs. Això no obstant, amb l’arròs que ells arriben a cultivar no arriben per alimentar les 40 o 50 boques que pot tenir una sola família. El que han de fer és comprar arròs importat de l’Àsia.
L’alimentació, en basar-se només en l’arròs, també és un problema. No tenen desnutrició, però sí malnutrició. Algun dia disposen de peix, que el comparteixen entre tots, o d’algun tros de carn, que només està reservat per a celebracions. La pluja també els hi garanteix alguna fruita, com el mango. La malnutrició els provoca que no arribin a cicatritzar ferides. A l’estiu també és freqüent la conjuntivitis. A més, si algú l’agafa, tot el poblat la té, perquè no hi ha mitjans per curar-ho. El metge potser costa mig euro, però no s’ho poden costejar. Per això també hi ha molts nens que tenen hèrnies i que pateixen la típica panxa gran.
Quant a educació, no tenen material escolar i les aules no estan condicionades. Pel que fa a les cases, tampoc ho estan; són de fang, amb teulada de palla. Ara estan instal·lant teulades de zinc, ja que cuinen a l’exterior i la casa es podria cremar.

RdR: Com es van unir al projecte els alumnes del Lluís Companys?
A.M: Jo vaig treballar-hi com a professor de francès. Els nens de seguida van interessar-se per la meva activitat al Senegal, i van voler-hi col·laborar. La meva companya, Kati Olmo, professora de matemàtiques al mateix institut, també es va interessar. A partir d’aquí, va començar el projecte: Vam empaperar el col·legi i vam fer esmorzars solidaris, entre d’altres accions. A poc a poc, la comunitat del projecte es va anar fent més gran. També vam posar una paradeta a la Rambla per Sant Jordi. Llavors, Oukout va sortir al carrer.
De tot el que vam recollir, una de les primeres coses que vam fer va ser arreglar unes botiguetes del poble, portades per discapacitats. Vam posar ciment al terra i les vam omplir de queviures, per tal que el poble tingués altres productes a l’abast.

RdR: Després s’hi van unir els alumnes del Pere Calders.
A.M: Sí. Actualment jo treballo allà com a professor d’anglès. Mai vaig voler que el projecte es quedés només al Lluís Companys; per a mi, la màgia s’havia de fer més gran. Al Pere Calders el projecte va encaixar com un puzle. No és només un projecte per a Oukout, sinó que també és un projecte per la gent d’aquí: el fet de fer una cosa que pugui ajudar a algú d’Oukout és un sentiment d’autoestima enorme per als alumnes.

Què heu aconseguit i quins projectes de futur teniu? 
A.M: Una de les coses que hem aconseguit és portar 50kg de material escolar a Oukout i a Obalí, un poblet de la comunitat rural. Obalí és una illa en un delta que està a dues hores en piragua d’Oukout. La terra té sal, de manera que no es pot cultivar res. Viuen de la sal i de la pesca de l’ostra. Allà sí que tenen una escola de primària, però si a Oukout les coses són difícils, a Obalí ho són encara més. Quan hi plou, tens fang fins i tot més amunt dels tormells. És una aventura no caure.
Una ONG va intentar fer dos contenidors d’aigua, però s’han anat degradant. Una de les nostres accions en un futur seria arreglar-los.

RdR: Com reacciona la gent del poble quan et veu arribar?
A.M: La veritat és que em veuen com el Pare Noel. La visió que tenen de l’europeu és que tenim molts diners. Tot i que no vull que em vegin així, no es pot evitar. És posar el peu a Oukout i que tothom s’assabenti que l’Àlex ha arribat. És molt d’agrair, però, veure els nens que et vénen corrents. Suposo que m’estimen moltíssim, i jo a ells.

RdR: La propera activitat que fareu és un concert solidari.
A.M: Sí. Ha nascut de la col·laboració de professors del Lluís Companys i el Pere Calders. Volem recaptar fons per a un gran projecte: construir una granja. D’aquesta manera crearem llocs de treball i pal·liarem necessitats alimentàries. En aquest concert actuaran tres corals, Escaladei, Veus sense fronteres i A bots i barrals. Després, tenim un grup de jazz que és Angue, i un grup de rock que és Leave it for tomorrow. També actuaran els alumnes tant de Ripollet com de Cerdanyola. Cantaran, ballaran i tocaran instruments. Hi haurà sorpreses. Serà a les 19h el divendres 28 de març a l’Ateneu de Cerdanyola.

Costums d’Oukout
Com cada poblat, Oukout té les seves pròpies tradicions, tan úniques com desconegudes per l’ésser humà occidental. La majoria de vespres, la gent d’Oukout es reuneix al voltant de l’edioung, un recipient de fang. Amb uns cullerots anomenats ukobots (construïts amb un pal i una closca, semblant a la del coco), beuen el Kadiou, una sidra fermentada a base de poma d’anacards. Tot i ser una beguda amarga i amb un sabor no gaire bo (ha estat fermentada en bidons de plàstic molt antics), l’Àlex hi participa de gust, integrant-se en l’ètnia i formant part del folklore d’Outkout.
Una altra tradició és un ball anomenat Ekonkon, basat en ballar al voltant d’un instrument enorme, anomenat bombolong. “Quan hi participo penso que sóc afortunat per ser l’únic europeu que ho està vivint, comenta Àlex Martín.