Amadeu Rovira: ‘No soc gaire creient però sobreviure a l’esfondrament del mas va ser un miracle’

Era el 6 de juny de 1950, el rellotge marcava les 2.10h de la matinada quan un dels polvorins que hi havia als terrenys entre Montcada i Ripollet, els militars, va explotar. En aquell polvorí s’hi guardaven bombes de la Guerra Civil. L’explosió va ser tan gran que l’ona expansiva va arribar a Sabadell i Terrassa i va afectar edificis de tot el poble. Un d’ells va ser Can Cabanyes, mas que hi havia als terrenys que ara ocupa l’Ecoparc, que es va esfondrar. En el moment de l’explosió hi dormia l’Amadeu Rovira amb els seus pares i dos germans, tots van sobreviure. 70 anys després encara recorda aquell succés.

Revista de Ripollet: Al 1950 vivies amb la família a Can Cabanyes.
Amadeu Rovira: Els meus pares vivien com a masovers. Ells van arribar de Girona i van trobar aquell mas i es van assentar allà. Jo vaig néixer a Castellar del Vallès, després vam viure a Girona i quan tenia tres anys ens vam instal·lar al mas. Allà vaig viure fins als nou anys.

RdR: A quina distància us trobàveu del polvorí?
A.R: Des de l’era de casa es podia veure el polvorí. Aproximadament ens trobàvem a un quilòmetre i mig, no gaire més. En aquella zona es plantava vinya i també hi havia algun camp de blat.

RdR: El polvorí estava en terrenys de l’exèrcit.
A.R: Sí, entre Can Cabanyes i la zona dels Pinetons hi havia tres polvorins. A la zona de Can Pomada hi havia 11 més i ja a Mas Duran hi vivien els militars. En aquells polvorins es guardava pólvora, eines i algun trasto més. El polvorí que va explotar era el més perillós perquè s’hi guardaven bombes i tota mena d’armament.

RdR: Què recordes de l’explosió?
A.R: No soc massa creient però es pot dir que allò va ser un miracle, amb tota la runa que va caure que sobrevisquéssim és quelcom especial. En aquell moment tots dormíem. Sé que eren les 2.10h perquè el rellotge va quedar clavat a aquella hora. El més malparat va ser mon pare a qui li va caure una biga al peu i no podia sortir. Vaig aconseguir encendre un llum de petroli i entre el meu pare i jo vam aconseguir treure la biga. Després vam baixar a l’era espantats i commocionats. Curiosament també van sobreviure tots els animals.

Sostre de Can Cabanyes després de l’explosió i aspecte de l’habitació on dormia l’Amadeu Rovira

RdR: Què va ser el més dur després de l’explosió?
A.R: Ningú ens va socórrer psicològicament, vam haver de pair-ho com vam poder. Després de l’explosió et trobes nu i sense res. En un lledoner que hi havia al costat de la casa vam improvisar una barraca amb canyes, dormir dins la casa era impossible perquè es podia esfondrar del tot. Sort vam tenir que un amic de mon pare ens va deixar una casa a la plaça Clos fins que poguéssim trobar una altra. Després d’un temps vam trobar una casa vella al final de la rambla, la vam arreglar i ens vam traslladar. Ens vam trobar a la misèria total.

RdR: No vau rebre cap tipus d’ajuda?
A.R: A part de l’amic de mon pare, res. L’únic va ser el mossèn Francesc, de Ripollet, que va trucar a l’ajuntament de Montcada per demanar que portessin a dos treballadors perquè ajudessin a treure runa. Can Cabanyes pertanyia a Montcada. El més fort va ser l’amo del mas, el primer que ens va dir va ser: ‘Com està el vi? Quantes botes s’han fet malbé?’. No van tenir la dignitat de preocupar-se per nosaltres, que a més de la desgràcia arribés aquell idiota i ens preguntés això ens va molestar molt. També va venir el bisbe de Barcelona, Modrego, amb un seguici de creients. Va pujar a la casa, ens va beneir i adéu-siau. Molts veïns es van passar però bones paraules i poca ajuda. Una de les coses que més em va fotre va ser un article de La Vanguardia, com era un tema militar van explicar que es van trencar finestres i poc més.

RdR: Es va saber el motiu de l’explosió?
A.R: A casa a vegades hi treballaven soldats a les vinyes o als camps, els hi donàvem berenar o algun dineret o venien a la bassa a rentar la roba. Amb molts d’ells vaig fer amistat. Un d’ells em va explicar que estaven molt insegurs, dintre del polvorí hi havia unes caixes on sortia un líquid molt estrany. Es va parlar que va ser culpa d’un llamp però aquesta versió no té gaire sentit. Quan em vaig despertar amb la boca plena de terra i ple de ferides mirava enlaire i es veien les estrelles, no hi havia cap núvol. En aquell polvorí hi havia molt perill i mai sabrem que va passar: potser la calor, un canvi de temperatura o una errada. De fet els polvorins eren bastant matussers, a manera de protecció en el perímetre del polvorí hi havia unes parets de formigó d’uns quaranta centímetres. El pitjor era el sostre que estava fet d’uralita, a l’estiu segur que semblava un forn.

RdR: Quina va ser l’afectació més enllà de la vostra casa?
A.R: Va haver destrosses a cases i a prop del polvorí es va trobar el cos d’un guàrdia que va quedar trinxat. Els pagesos de la zona van trobar trossos de carn i roba militar escampada per les vinyes. Allà hi havia gent i no va sobreviure ningú. A més tota la collita es va perdre, tot va anar a fer punyetes.