Bústia: Confrontació d’idees, una forma de progrés
Segons Agustí Palau i Codonyers, autor del llibre Ripollet ara fa mil anys «és ben clar que és diminutiu de Ripoll, i si al Ripollès la Vila Comtal ja era coneguda amb aquest nom, era evident que el nostre poble, petit com era, només podia dir-se, d’acord amb el costum i amb el geni de la llengua nostra, o Ripoll del Vallés o Ripollet. I Ripollet es digué». Quan acabeu de llegir l’article, potser penseu que m’ho he fet anar a mida per escriure el que ve a continuació; doncs sí, m’ho he fet venir bé.
L’extrema dreta està seduint els joves amb un discurs d’aires rupturistes i trencadors, fins i tot antisistema.
La temptació per part de certa esquerra, pot ser intentar circumscriure el fenomen a la manipulació i la ignorància de la gent, però no podem obviar que l’extrema dreta és especialista en tècniques per agitar la por i arribar als joves per circuits mediàtics alternatius. En els barris de les classes acomodades el discurs de l’extrema dreta no se centra tant en la immigració com en la inseguretat i els okupes.
Això porta a preguntar-me què hauríem de fer per combatre l’extrema dreta. Com que la batalla és cultural, un error massa freqüent és pensar que la podem disputar (exclusivament) a les eleccions i a les institucions. No es tracta de fer cordons sanitaris. L’extrema dreta l’hem de combatre en el debat públic —polític, social i cultural—. I aquí es cometen dos errors massa freqüents: permetre la normalització del discurs identitari excloent i xenòfob, o fer el contrari, demonitzar-lo. Totes dues estratègies, al meu parer, són equivocades. La primera, perquè integra acríticament els seus marcs conceptuals i ideològics en el debat públic, de manera que es desborden els nínxols polítics encara reduïts, però en augment, d’aquestes opcions. La segona, perquè demonitzant el discurs populista d’extrema dreta el fem encara més fort.
L’estratègia política més efectiva, que a més és l’única possible si volem defensar la qualitat de les nostres democràcies, és combatre l’extrema dreta amb arguments, a través de la pròpia deliberació pública sense normalitzar-la —no són una opció més, igual de vàlida que les altres—, però sense demonitzar-la —tenen dret a defensar les seves idees—. Escoltem-les i discutim-les amb arguments, que en tenim, i molts. No és cap traïció entendre el desacord i la confrontació d’idees com una forma de progrés.
Per qui no ho sàpiga, i recordatori per qui sí, alguns dels trets identitaris del feixisme: El feixisme explota la por a la diferència i a la diversitat; el feixisme s’alimenta de les frustracions individuals i socials; als ciutadans que els manca una identitat social, el feixisme els dona un nacionalisme amb enemics externs i interns; el feixisme és elitisme popular o elitisme de masses; per al feixisme el poble és una unitat compacta, no un conjunt de ciutadans amb drets individuals.
Com que Ripollet no és cap ecosistema polític aïllat, suposo que ara enteneu el perquè m’ho he fet venir bé.
Per cert, ara que estem a les portes d’unes eleccions a l’estat espanyol, on Catalunya es debat entre abstenció sí o abstenció no, una dada a tenir en compte: A les eleccions de febrer de 1936, davant la probable victòria electoral del feixisme, el milió i mig d’afiliats de la CNT es preparaven per a la revolució, però també van anar a votar massivament i van donar el triomf al Front Popular i al Front d’Esquerres. Els hi anava la vida.
Miquel Estapé i Jorba
Article d’opinió. La REVISTA DE RIPOLLET no es solidaritza necessàriament ni es fa responsable de l’opinió dels col·laboradors