Bústia: El mentrestant
En el moment d’escriure aquest article detecto en el món independentista la possibilitat que l’amnistia desactivi el moviment, que l’oblit (significat etimològic d’amnistia) faci la feina de tornar-nos a un fals oasi autonomista. Perquè després dels indults no hi ha hagut un augment de l’aposta sobiranista, ni tan sols ha apujat el sostre d’autogovern autonòmic, ni s’ha fet res consistent en clau nacional, tot i la majoria del vot independentista al nostre Parlament.
Es podria suposar que almenys s’aniria pel camí de resoldre els incompliments estatutaris o que es milloraria el finançament i es corregirien les irregularitats fiscals, però ni això. La política actual sembla pensada per “arreglar els desperfectes del procés”, com alguns diuen, que no pas a atendre l’emergència cultural, el declivi de l’ús del català, a fer servir els instruments dels quals es disposa ja amb l’autogovern per fer complir la llei a les escoles o instituts; o per gestionar millor l’arribada massiva d’immigració que està desdibuixant el paisatge humà en moltes comarques, afavorint amb aquesta negligència – entre inepta i covarda – que vagin fent forat els discursos populistes, nativistes i grollers.
Fins i tot hi ha qui ens vol fer creure que qui tensa els serveis socials i col·lapsa el transport públic són els immigrants, no l’Estat amb els seus incompliments fiscals, que farien que tot plegat tingués els recursos necessaris per a un funcionament òptim. On pugui arribar la política catalana si aquests programes i discursos, sobretot en clau nacional, agafen volada, serà cosa de veure, per bé que es pot augurar que de tot això no en sortirà res de bo, útil, factible ni sensat, ni per la nació catalana ni per la desitjable convivència.
El país necessita una nova il·lusió, lideratges que no semblin una broma truculenta ni una repetició de consignes buides, i que el dia a dia no sigui una continua gestió de violència lingüística, dels trens avariats i de la gentrificació.
La gestió del mentrestant pot ser molt dolorosa, sobretot veient com el país se’ns dissol entre les mans, com la llengua es desfà entre ignoràncies i filologies. La temptació a sentir-se moralment superior, a guanyar la batalla de la superioritat mentre es perd la política, és a dir, mentre la realitat va per un altre cantó però es triomfa en el regne de l’esperit, o dels discursos i els llibres, serà, un cop més, una temptació. El que convindria és fer plans a curt termini, explicar què volem per al país en els propers anys, i fer un gran pacte que inclogui tot el catalanisme, posant la llengua en primer pla, sense la qual no hi ha nació ni, per tant, objectius nacionals.
Miquel Estapé i Jorba
Article d’opinió. La REVISTA DE RIPOLLET no es solidaritza necessàriament ni es fa responsable de l’opinió dels col·laboradors
