Bústia: Encara hi som a temps
Els polítics d’àmbit local (de primera volada o de pedrera, com jo els anomeno), pateixen el vici de terra política cremada, sobretot quan ocupen espais de poder venint de l’oposició. Apliquen una errònia interpretació de Maquiavel: tot el que vingui dels anteriors governants ha de ser desmuntat o tapat sobre tantes capes de pintura com calgui o empescar-se noves realitats que serveixin per colgar les cendres del que es pensen és caduc. En el moment de la veritat, tot queda en foc d’encenalls, en quatre mans de pintura i en algun desperfecte estructural de difícil reparació.
A Ripollet, si no hi arribem a temps, podem patir les conseqüències d’aquesta errònia interpretació de Maquiavel. Fent un repàs posaré alguns exemples que poden semblar casuals (avanço que jo no crec en les casualitats i encara menys si són continuades):
- Posant-ho tot en el mateix sac, els governants actuals es carreguen els Patronats Municipals. No qüestiono el d’ocupació, amb fama de clientelisme desmesurat; ni el d’esports, per dirigisme excessiu: però el de cultura, per què? Si era l’únic que funcionava amb criteris participatius i capacitat de decisió per part de les entitats que hi formaven part. Potser aquest era el problema? El que els fets han demostrat, és que a corre-cuita, i després de la dissolució, es van crear comissions i grups de treball per evitar donar una imatge de falta de participació en les decisions culturals; això sí, amb un major control polític. I creieu-me que faig esforços per a no pensar que darrere de tot plegat no hi hagi una mera, senzilla i simplista reivindicació laboral: tots volem ser funcionaris.
- Altre exemple, l’oblit de persones de significada rellevància local en la història recent, sobretot en el món de la Cultura (sí, cultura amb majúscules). Activistes culturals, motors teatrals, músics de nivell, artistes, mecenes, innovadors. Sí, a la història més recent de Ripollet hi ha tot aquest teixit cultural. No cal remenar gaire, si es vol fer bé la feina. En lloc de buscar i treballar una mica, que cansa, es cau en la rutina de lo fàcil, d’allò que és més immediat i, probablement, volàtil.
Podria posar més exemples, però l’espai em limita. El que em dol més és que s’ha aplicat en la política local, allò tan criticat en el món de l’empresa privada: canviar el que funciona, en lloc de solucionar el que no va bé.
Per cert, que ningú pensi que ho escric amb ànim revengista provinent del meu pas per la política local. Ni molt menys. Ja fa temps que la política no forma part de les meves prioritats. Si que ho és, dir el que penso. I encara més, quan es tracte del meu poble. Parafrasejant el poeta: no és el més bonic del món, però està arrelat al meu cor.
Miquel Estapé i Jorba
Article d’opinió. La REVISTA DE RIPOLLET no es solidaritza necessàriament ni es fa responsable de l’opinió dels col·laboradors.
