Bústia: Pacificació, deixadesa o dignificació?
He dit moltes vegades que hi ha persones que fan un escrit per queixar-se o dir el seu enuig i el duen a la Revista de Ripollet com si aquest mitjà de comunicació fos el receptori de totes aquelles esmentades abans, quan en realitat és, només, una vàlvula d’escapament per verbalitzar els mateixos.
Fa mesos, per no dir anys, que els diferents consistoris municipals han mirat de “fer coses” per tal de fer callar als veïns, els pocs que som, del carrer Isabel la Catòlica i també als usuaris de l’escola de la FEDAC. El darrer pas va ser dir que s’iniciaria la “pacificació” de l’esmentat carrer. Esperava amb una barreja de dubtes el començament d’aquella actuació. Prèviament s’havia eliminat la circulació de cotxes pel carrer de La Sagrera, més perquè es convertís en pati de l’escola que per un problema d’excés de trànsit en el mateix. Fa uns mesos es va tallar el carrer, cap a, i des del començament de la part antiga del mateix mitjançant uns pals de “treu i posa”… Hi ha hagut persones que es van posar contentes quan van saber, llegir la paraula “pacificació”, però el que menys es pensaven era que tot el significat de la paraula era, es convertiria en això, posar dos pals a terra per evitar el trànsit de cotxes, que dit sigui de pas, és ridícul, en especial perquè l’amplada i el propi traçat del mateix dificulta, alenteix i pot ser nociu per neumàtics, xapa i pintura dels cotxes que hi transitaven, sovint veïns i mares de nens de l’escola.
Jo mateix, m’havia queixat per mitjà d’instàncies o avisant a la Policia Municipal, a dues passes del mateix, la quantitat de “vida” o potser hauria de dir “mala vida” que hi havia en aquest primer tram de carrer. No ens cabia al cap com estant tan a la vora del quarter de la Policia costés tant fer-hi passar una patrulla, clar que això ja no es du, un cotxe patrulla. A les escales hi ha hagut qui s’hi punxava, qui fumava maria, qui venia, qui en comprava, qui bevia, qui embrutava, qui deixava restes, qui s’hi pixava, cagava, vomitava, escopia… I perquè tot això es fes en un entorn més casolà, s’usà les parets del mateix, i especialment de la Baixada dels Corbs, convertint-les en el Guggenheim de Ripollet.
Fa uns dies vaig fer unes fotos de les herbes que creixien arran de façanes i ahir la meva dona va venir esfereïda per la invasió d’aquestes. Crec que una cosa és pacificar i l’altre és oblidar. Si es tanca un carrer aquest segueix existint i si bé els cotxes no hi poden circular, no entenc ben bé per què, doncs els nens de l’escola “l’usen”, els hi cal “pau” = no cotxes, durant una hora al dia repartit en quatre torns d’un quart, espai de temps que cal per entrar o sortir de l’escola. Em pregunto que dirien els pares d’aquests nens si els hi tanquessin i s’oblidessin del seu carrer de forma total com ens passa a nosaltres?
Vull fer constar que el, malmès, barri antic és el menys transitat i per tant el menys contaminat per fums, gasos i sorolls de tot Ripollet. Crec que podria acceptar, la “pacificació” del carrer, no tenir dret a passar-hi, que fos només per a vianants, crec que ho acceptaria tot si el carrer estès en un estat digne.
Des de fa anys, pobles i ciutats, s’han anat dignificant i en especial s’ha fet això en els seus “nuclis antics”, veient-se autèntiques meravelles de reconstrucció i rehabilitació dels mateixos fet que els du a lluir a moltes fotos a les xarxes socials. Algú creu que Ripollet té un casc antic digne de sortir a cap xarxa social? Serà que haurem de recuperar les imatges del campament gitano per sortir a la tele?
Vull recordar que a aquest barri, casc antic, hi ha l’edifici més antic, l’església. La casa més antiga i una de les més antigues, Can Buxó i la de La Sagrera. L’escola més antiga, ara la FEDAC. I en breu i després d’haver-nos gastat molts euros, hi tindrem l’arxiu municipal. Hi ha els Serveis Tècnics municipals a l’edifici de l’antic Ajuntament. Sí senyors, sí, SSTTMM, aquells que urbanísticament fan i desfan, el decideixen els polítics de torn, en i pel benefici del poble.
Per no parlar d’espais emblemàtics que cauran en l’oblit perquè no se’ls dona la importància que van tenir o van ser, com la plaça de Can Clos, el carrer de la Salut, inici d’aquell camí que existeix encara i que anava a parar a Sentmenat passant per aquell santuari sabadellenc del mateix nom. Diuen que qui perd els seus orígens perd la seva identitat.
Escric això, i no sé si tindrà cabuda a la nostra pobre Revista de Ripollet, per despertar la sensibilitat de les persones que potser em llegiran, i paral·lelament faré una nova instància a l’Ajuntament per despertar a qui pot, a qui ha de fer que el casc antic sigui digne. Crec que no cal gastar gaires diners en fer nyaps, és senzillament no deixar que vagi a pitjor.
Pius M. Gassó
Article d’opinió. La REVISTA DE RIPOLLET no es solidaritza necessàriament ni es fa responsable de l’opinió dels col·laboradors.
