C. Labajos, M. Argenté i M. Barcons: “Segur que va ser difícil fer un equip de noies, però només volíem jugar i gaudir”
Al 1950, Ripollet es trobava immers, igual que tota Espanya, en la Dictadura. Una època molt dura per a la societat, però encara més per a la dona. En una societat tan marcada pel masclisme, una colla de noies de catorze anys van fer un equip de bàsquet. La Mercè Argenté, la Maria Barcons i la Conxita Labajos amb les seves companyes Nuri Escribano, Pili García i Marta Rius no es van ni plantejar si estava bé o malament, si transgredia o no, només volien fer esport i passar una bona estona. Així va néixer el primer equip femení del Club Bàsquet Ripollet.
Revista de Ripollet: Què recorden de la formació de l’equip?
Mercè Argenté, Maria Barcons i Conxita Labajos: Va ser al 1950 i en aquell moment teníem catorze anys. Érem una colla ben maca d’amigues, a part de nosaltres tres també estaven la Marta Rius, la Nuri Escribano i la Pili García. Ens vam conèixer als Serveis Socials de la Falange, a Cerdanyola. Algunes érem de Ripollet i altres de Cerdanyola. A totes ens agradava molt fer esport i quan se’ns va presentar l’oportunitat no vam saber dir que no. A més en aquella època, no es podia escollir gran cosa. És difícil recordar, són setanta anys, però segurament que alguna de nosaltres coneixia algú del club que ens va engrescar.
RdR: I què recorden de jugar a bàsquet en aquell moment?
M.A, M.B i C.L: Entrenàvem a un camp que hi havia a la carretera de Santiga o també a una pista que hi havia a Cordelles, a Cerdanyola. També recordem que el Modest Serra era qui ens ensenyava a jugar, també hi havia un altre noi que era sastre, ens posaven en fila i ens feien tirar a cistella. No ens va costar gaire aprendre, potser perquè es jugava molt diferent. Vam estar més o menys quatre anys i fèiem partits amistosos, que per nosaltres no ho eren gaire, de tant en tant amb equips propers. El més llunyà va ser a Barcelona. Però el que més recordem és com gaudíem de jugar, que ens ho passàvem realment bé.
RdR: Què pensaven els veïns i les veïnes sobre aquell equip?
M.A, M.B i C.L: Nosaltres pensàvem a jugar i no ens preocupàvem gaire pel que deia la gent. No estàvem per xerrameques, també érem bastant joves. Tampoc ens van dir gaire cosa o sinó, com a molt, en broma. Però sí que és veritat que podia sobtar una mica. Al final no fèiem mal a ningú.
RdR: Vau durar gairebé quatre anys. Per què va acabar aquell equip?
M.A, M.B i C.L: Era una època molt difícil. Algunes sí que ho vam deixar perquè ens van obligar, altres en canvi ja ho vam deixar perquè tocava treballar i punt, o potser alguna li va tocar estudiar. Va haver-hi famílies que no van dir res mai. Pensa que vam començar a jugar amb catorze i a aquella època amb quinze anys ja et tocava treballar. A més, tan diferents eren els temps que si una noia anava a Barcelona semblava que era per fer mal, mira si ha canviat tot i de quina manera. En aquella època només importaven els homes. Això sí, després de deixar-ho totes vam seguir practicant esport com podíem o ens deixaven.
RdR: I no era estrany per a vosaltres ser de les primeres?
M.A, M.B i C.L: Suposo que com nosaltres en altres llocs hi hauria equips. Al final vam fer partits tot i que era difícil trobar rivals. Per aquella època mai ens vam plantejar que estàvem fent, simplement ens hem adaptat. Però, ara, passat un temps, sí que pensem que tenim sort d’haver jugat en aquell equip i poder ser pioneres. Vam ser com un experiment… Ara totes les noies poden fer l’esport que vulguin, i això ens alegra veure-ho. Sempre ha de començar, si no mai es començarà. Segur que va ser una cosa especial i difícil fer un equip de dones, però simplement volíem passar-nos-ho bé i jugar.
RdR: Que els hi va semblar l’homenatge?
M.A, M.B i C.L: L’homenatge ens va fer molta il·lusió, llàstima que va haver-hi un petit error amb una de nosaltres. Però l’homenatge no es queda en un dia, molta gent se’ns ha acostat a recordar-ho i a parlar d’aquell moment i és un orgull.
Potser d’haver viscut en uns altres temps parlaríem d’una jugadora que hauria fet època
Parlant d’aquell moment a la Maria Barcons se li remouen una mica els records. Ella és de les jugadores que per pressions familiars li va tocar deixar l’equip: ’El meu pare va fer que jo plegués. Mai li havia dit que jugava, però un dia teníem partit a Barcelona i em vaig veure amb l’obligació de dir-li. Ell es va enfadar, no ho entenia, em va preguntar si estava boja. En aquell moment anar a Barcelona era molt diferent. Al final em va deixar anar, va entendre que tenia partit i tocava complir, però em va deixar clar que seria l’últim partit que jugaria. En aquells anys quan ton pare deia una cosa es feia i punt’, explica pesarosa. Aquell partit contra l’equip de Barcelona, l’equip de la capital i per tant un equip amb nivell, era un punt final que no li agradava i es va agafar l’encontre amb moltes ganes. ‘Sempre recordaré aquell partit de Barcelona. Em va tocar defensar a una noia que era gran i grossa. En canvi jo era ben prima. Tot i això ella sempre queia a terra. Mai podré oblidar-me, era forastera i la pobra estava fins als nassos de mi. Com era valenta i tot un nervi podia amb ella i la podia tombar’, recorda amb un puntet de sorneguera. La seva actuació no va passar desapercebuda per l’equip rival. Tant va sobtar que l’equip de Barcelona la va convidar a fitxar per ells: ‘Després d’aquell partit em van dir que volien que jugués amb elles. M’hauria agradat molt haver-ho provat, moltes vegades penso que m’hagués agradat viure en un altre moment per haver-ho gaudit i, qui sap, potser m’hauria fet coneguda i tot’, diu Barcons amb un to malenconiós. Ara, amb més de vuitanta-cinc anys, segueix l’esport des del seu sofà, no es perd cap partit del Barça o el Madrid, com exjugadora amateur de tenis també veu partits i quan pot, també cauen de bàsquet: ‘Sempre m’ha agradat veure partits de bàsquet. Ja era gran, potser tenia quaranta anys, que quan fallaven un tir lliure deia: ‘mira que n’és de dolent, jo la ficaria’. Ara mateix segur que ja no. Potser per quan torni a néixer’.
