Carol Navarrete: “El rol de les dones en el poblat es basa en la solidaritat i la col·laboració”
Des de principis de mes es pot veure al Centre Cultural l’exposició ‘Sororitat sobre el mateix cel’, que ens acosta la vida d’un petit poblat del Senegal, i en especial com hi viuen les dones. Feta per l’associació Papá Alpha, en aquest recull d’imatges podem trobar fotografies de Carol Navarrete, una metgessa que va fer un voluntariat en 2018. De la seva experiència va néixer la idea de fer aquesta exposició en la qual podem veure fotografies seves
Revista de Ripollet: Com coneixes a Papá Alpha?
Carol Navarrete: D’ençà que vaig estudiar medicina se’m va despertar la curiositat per viatjar. No tant com a voluntària sinó per conèixer noves cultures, penjar-me la motxilla i a veure què passa. Quan estava a tercer de carrera vaig parlar amb una amiga de fer un viatge a l’Àfrica. En comptes de viatjar i punt també vam decidir que col·laboraríem amb alguna associació. La idea era conèixer la cultura i, potser, ajudar. Per Internet vam anar a parar a una que era una estafa, ni recordo el nom. Després d’això una amiga que havia estat al Senegal em va passar el telèfon de tres nois, dos de Sabadell i un del Senegal, que havien començat un projecte i eren de confiança. Vaig parlar amb ells, ens vam coordinar i vam passar tot un mes al poblat de Thiancoumalal.
RdR: Quines feines vau fer allà?
C.N: L’objectiu era prendre mesures als bebès. Feia dos anys que havien començat amb els registres de les famílies. A més, si algú es trobava malament els visitàvem. La majoria de dies anàvem per les diferents parcel·les, en cadascuna hi ha una o dues cabanyes fetes de fang i palla, així vam poder conèixer les famílies. Si algú tenia una consulta mèdica l’intentàvem resoldre i si no, com a mínim, fèiem un historial clínic. Els recursos eren precaris i quan alguna situació no ens quadrava contactàvem amb l’associació perquè s’encarreguessin de finançar el trasllat fins a l’hospital de Kédougou, que està a mitja hora. Va ser una immersió total.
RdR: Com va ser l’experiència?
C.N: Quan vaig començar tot era una aventura. Però notava que la meva amiga, a vegades, estava descol·locada. Jo estava en una bombolla de fredor, no m’acabava de deixar emportar per l’energia que es desprenia en el poblat, que és brutal. Una energia de comunitat: de persones, de la terra, dels nens… Ho comparava amb la meva amiga i no ho sentia igual. Al cap de poc temps vaig conèixer una dona, que surt en dues fotografies, que es deia Bintha. Ella va ser el detonant perquè em sensibilitzés. Havia anat a ajudar, però la que realment estava aprenent era jo. Em vaig impregnar de tot allò i vaig perdre el paper que ens han inculcat aquí, el paper d’occidental. Mai vaig anar amb un punt de superioritat, però sí que vaig fugir del tot de la idea de jo vaig ajudar. Vaig sentir la unió amb tot, em vaig submergir i em vaig deixar emportar per l’energia que es respirava allà. Em vaig deixar ajudar i vaig aprendre molt. Poc després d’aquest xoc vaig tenir febre, em van fer el test de la malària… va ser un drama, però per sort van ser tres dies. Crec que el cos és intel·ligent i allò em va servir per parar i entendre tot el que estava vivint.
RdR: L’exposició busca apropar el paper de les dones del poblat. Com és?
C.N: Les dones d’allà fan pinya entre totes. Un home del poblat pot arribar a tenir quatre dones. En una parcel·la poden conviure dues. Hi hagi les dones que hi hagi en una parcel·la, hi ha sempre molta col·laboració, entre totes es reparteixen les diferents tasques: una cuida les gallines, l’altra s’encarrega del caldo i una altra s’encarrega de vendre els productes del poblat. Hi ha molta solidaritat, i molta coordinació. A l’hora del dinar sempre estava tot preparat, amb el te era el mateix. El rol dels homes està marcat per l’ego, mentre que el de les dones es basa en la col·laboració, la coordinació, la solidaritat… Com a occidental a vegades em grinyolava una mica alguna situació. Per exemple si hi havia una papaia (no era molt normal menjar fruita) es repartia primer als homes. Si algú es quedava sense eren les dones, em xocava perquè eren elles les que ho havien preparat tot. Inclús em repartien a mi primer per ser blanca. És una realitat molt diferent a la nostra.
RdR: Des d’aquí xoca molt el paper de la dona allà.
C.N: Pot xocar, però s’ha d’entendre bé quin és el context que viuen. Per això crec que és important veure l’exposició al complet i fer la immersió en la seva cultura. No podem extrapolar el paper de la dona d’allà amb la visió occidental. Si veus tota l’exposició pots arribar a la part de la dona amb molts menys prejudicis i molta més acceptació i també amb el cor obert davant de què implica allà ser dona. Així deixes de comparar un paper amb l’altre i perceps realment com és allà. Que no sigui des d’un judici de dona occidental. No podem jutjar que una dona del poblat li doni abans a home un tros de papaia que a si mateixa sense tot el context. A mi em va passar, una vegada estàs allà em vaig adaptar sense jutjar-ho.
RdR: Com animaries a la gent perquè la visiti?
C.N: L’exposició va néixer amb la idea d’acostar el poblat a la gent. El fet que ens toqués al març ens va animar a homenatjar el paper de les dones del poblat. Un paper molt important i ancestral, sobretot les més grans, són saviesa feta persona. Recomano a la gent que vagi a l’exposició amb una mirada global i no se centri únicament en veure el paper de la dona, que faci una immersió total. Que hi vagi com si fessin un viatge, recomano anar i submergir-se en cada fotografia. Hi ha textos que són més profunds o espirituals, per això que s’extregui la poesia que hi ha darrere de cada foto, que cadascú ho pot interpretar a la seva manera. I que els visitants no vegin Àfrica com un territori on falten recursos i diguin ‘pobrets’, sinó que el vegin com un lloc ple de riquesa, on allò que és material no és tan important. La col·lectivitat està present en cada segon de vida allà, com a occidental em va trencar molt els esquemes.
RdR: Segueixes vinculada a l’associació?
C.N: Sí, però ara no hi participo al cent per cent. Sempre que organitzen esdeveniments o preparen coses intento passar-me. Segueixo en contacte amb els fundadors. Em sento molt connectada a ells i saben que en tot el que necessitin els hi ajudaré. La segona vegada que vaig anar al Senegal no vaig anar amb ells, però em vaig oferir a ajudar-los en els que calgués. I la iniciativa de l’exposició va ser meva i ells m’han ajudat molt a poder.