‘El Test’ tanca el segon trimestre de la programació de l’Associació d’Espectadors
Un dels èxits de la cartellera barcelonina de l’any passat arriba aquest divendres al nostre municipi. L’Associació d’Espectadors tanca aquest divendres el segon trimestre de la programació estable del Teatre Auditori amb ‘El Test’. L’obra, escrita per Jordi Vallejo, formula en començar una prova teòrica de gratificació retardada, com l’experiment de les llaminadures i els nens que han d’estar-se sense menjar-la a canvi de rebre’n més. En aquest cas no és un experiment, és una conversa en el sopar de dues parelles i en comptes de llaminadures es plantegen si preferirien cent mil euros ara o un milió d’aquí a deu anys. A partir d’aquí es desenvolupa una trama interessant i entretinguda que ha agradat i molt. Com és habitual l’obra començarà a les 21h.
L’últim dia d’aquest mes de març l’Associació farà la presentació del tercer trimestre i també d’un estudi sobre la participació dels espectadors en els espais i festivals d’arts escèniques.
.
Crítica de Teatre – El Test
Autor: Jordi Vallejo
Dir.: Cristina Clemente
.
El punt de partida de la peça es engrescador i segurament ja farà que cada espectador es posi a pensar: que prefereixes, disposar de cent mil euros ara mateix o esperar deu anys i disposar d’un milió? Aquest és el dilema al qual s’enfronten dues parelles reunides per sopar, quan una d’elles ho planteja a l’altra que té uns quants problemes econòmics. Ho fa partint d’un test psicològic que sembla un joc, i que a poc a poc anirà evolucionant cap a dilemes morals, conflictes interns (personals, de parella i d’amistat), qüestionament de principis i una certa violència psicològica, en una espiral d’embolics verbals i emocionals que culminen en un final sorpresa i on res serà com era al principi. L’obra segueix una estructura similar a altres peces teatrals com ara “El nom” o la recent “Sota teràpia” que partint d’una teòrica banalitat o fotesa (i per tant, amb una aparent estructura de comèdia) acaba revelant aspectes sinistres, patètics o més seriosos de la condició humana, i per tant, esdevé més propera al drama. Verdejo utilitza a més a més un llenguatge realista, molt proper al que parlem cada dia tots nosaltres, cosa que facilita la identificació dels espectadors. Jo vaig veure l’obra en la seva estrena a la Sala Muntaner de Barcelona. D’aquell muntatge al que avui es veurà a Ripollet, només es manté el nom d’un intèrpret original, l’excel·lent David Vert. Però no tinc cap dubte que els seus companys estaran a l’alçada dels intèrprets originals, en una obra que no deixarà indiferent a cap espectador.
.
Joana Raja
.
.