Estela Rodríguez: “Al càsting pensava que no era capaç, Eufòria m’ha demostrat que sí que valc”
TV3 està emetent un nou programa en la seva graella, Eufòria. Aquest nou format de la televisió catalana busca al millor cantant amateur del territori. Entre les 1.500 candidatures van sortir setze participants, i una és de Ripollet, l’Estela Rodríguez. Aquesta noia, que era xarcutera, s’ha convertit en un exemple de com trencar amb la zona de confort i lluitar pel seu somni. Després de tres programes superats intentarà guanyar.
Revista de Ripollet: D’una xarcuteria a formar part del programa Eufòria. Es diu fàcil, però segur que no ho ha estat.
Estela Rodríguez: Per res. Sempre he cantat, això sí, a casa meva. La meva música es quedava a la meva habitació. M’havia instal·lat a la zona de confort, treballava a un lloc a prop de casa. Va ser una amiga meva qui em va apuntar al càsting, no va ser una idea meva. Tenia por escènica. Vaig decidir anar-hi i, sorprenentment per a mi, em van agafar.
RdR: Com t’enfrontes a la por escènica durant els càstings?
E.R: Vaig haver de trencar amb la por. A tothom li crea angoixa sortir de la zona de confort, però vaig decidir saltar a la piscina sense saber si hi hauria aigua, i per sort va haver-hi.
RdR: Tot i aquesta por, vas anar simplement per provar o preparant-ho bé.
E.R: Abans dels càstings em van demanar uns vídeos, un d’aquests cantant i l’altre a manera de presentació. Això ho vaig fer conscient que m’anava a presentar i anava a gaudir de l’experiència. Em vaig dir a mi mateixa: ‘Provarem sort i a veure què passa’, però per dins em deia que no, que a mi no m’agafarien, segur que no m’agafarien. No em sentia prou bona per estar a un programa com aquest. Amb aquesta sensació em vaig presentar al primer càsting que feien a la Universitat de Barcelona.
RdR: Doncs entre 1.500 persones vas sortir escollida amb quinze companys més.
E.R: Això vol dir que sí que valc per dedicar-me a la música. A més de veure això, també m’han ajudat molt a créixer dins d’aquest món i fora. No només a créixer vocalment, sinó a creure en mi mateixa.
RdR: T’han fet saber per què et van escollir?
E.R: Sincerament, no ho sé, no m’he parat a preguntar: ‘Per què m’heu agafat?’ He fet un treball de confiar en mi mateixa, de creure’m que sóc bona per participar en aquest concurs. Al final, entre 1.500 persones m’han agafat a mi. D’ençà que vaig sortir escollida no he parat de dir-me: ‘Estela, continua endavant que tu pots’.
RdR: Què has vist que pots oferir?
E.R: Potser el meu punt dèbil, per dir-ho d’alguna manera, seria ballar i cantar a l’hora. Em costa molt gestionar això. Per separat sí, a part em puc defensar perfectament, però tot junt em sento, una mica, com un ‘ànec marejat’. En canvi, el meu punt fort és que em sento molt a gust cantant notes altes. Tinc una veu que li afavoreixen molt les notes agudes. Crec que trec més el meu potencial quan la cançó em permet cantar aquestes notes.
RdR: Amb quina cançó o grup et sents més còmode quan cantes?
E.R: Tot i que escolto música de gairebé de tots els estils i de molts artistes, potser em quedaria amb una, és l’Adele. És veritat que no és el mateix escoltar que cantar, no totes les que escolto m’hi animo. Em sento molt identificada amb ella per la seva veu. És una persona que requereix fer les notes molt agudes. A més, m’al·lucina la manera com transmet la música, no és d’aquest món.
RdR: Quin és el nivell d’exigència que estàs vivint?
E.R: Està sent molt forta l’experiència. És cert que per la primera cançó vam tenir un mes i mig per preparar-la, però ara anem setmana rere setmana i tant l’exigència dels ‘coaches’ com del jurat és molt més dura. Però això és bo, significa que segueixo en el programa, que cada vegada som menys concursants i hem de donar molt més si realment volem guanyar. És molt sacrificat, però encara més satisfactori.
RdR: Ha canviat gaire la teva vida pel programa?
E.R: Molt, moltíssim! Ara m’és igual a quina hora m’aixeco o a quina torno a casa. Si començo a les sis del matí i he de tornar de matinada està genial, m’és igual el temps perquè l’estic dedicant a una experiència única i a una cosa que em fa molt feliç. Només per aquest motiu sento que ha canviat molt la meva vida, independentment del que significa passar el dia dedicant-me a la música.
RdR: Quins passos has de fer per aprofitar-ho i dedicar-te a la música?
E.R: Sincerament, ni m’ho he plantejat. Ara estic focalitzada únicament en Eufòria, en fer-ho tan bé com pugui i intentar guanyar. Quan acabi la meva participació ja em plantejaré com ho faig i com m’he de moure per dedicar-me a allò que tant em fa feliç. De moment zero preocupacions.
RdR: Et veus amb cor de guanyar?
E.R: Únicament em focalitzo en això, si passa genial i si no hauré gaudit molt de l’oportunitat. Hi ha molta gent que ha participat en programes com Operación Triunfo i han pogut ser cantants professionals. El meu objectiu principal no és guanyar el certamen sinó viure de cantar, però ara que estic aquí enmig d’una carrera de fons no desaprofitaré el moment.
RdR: Ja aneu pel tercer programa. Com es viu no saber si hi haurà un altre?
E.R: Tot i el sacrifici crec que ho estic gaudint molt. Estic aprenent una barbaritat d’uns professionals que, sense el programa, no m’hagués pogut permetre fer classe amb ells, econòmicament parlant. Sento que estic molt realitzada amb mi mateixa, no li vull donar gaires voltes si seguiré molt temps o no.
RdR: Què t’ha sorprès més del programa?
E.R: Sens dubte viure el món de la televisió per dins. No és com te l’esperes sent un espectador. És molt més lent de com te’l pots imaginar. Suposo perquè, a vegades, s’han de repetir les tomes més d’un cop.
RdR: És una competició, però sorprèn la companyonia entre participants.
E.R: Abans del programa em preguntava com s’estimaven tant si portaven una o dues setmanes junts. És veritat, és un sentiment col·lectiu molt fort, perquè tots el vivim com el pas anterior per fer realitat els nostres somnis de viure de la música. Està clar que tots volem guanyar, però ens unim molt perquè passem moltes hores junts. Jo mai donaré un mal consell perquè perdin, com sé que ells no ho faran. D’ells he après a escalfar la veu o fer posicions corporals per arribar millor a la nota.
RdR: Has rebut el suport de Ripollet?
E.R: Sí, molt. He rebut un bon grapat de missatges de gent dient-me que és de Ripollet i vol que guanyi. L’altre dia, a la perruqueria, una dona em va reconèixer. És una sensació superestranya, feia dos dies venia carn i ara em paren, és molt fort.
Fotografia: Cedida
