J.L. Samper: “Les lleis mercantils, quan existeixen, són per perjudicar el petit comerç”
Un altre local de Ripollet abaixa la persiana. TINSAL electrodomèstics ha decidit posar punt i final a 43 anys de vida. El que va començar com un taller de reparació es va convertir després en un negoci familiar d’electrodomèstics. José Luís Samper, carregat d’il·lusió i acompanyat d’un amic, va establir-se al carrer Montcada. El seu petit negoci va anar creixent, van entrar els seus fills, es va jubilar i, ara, veu com el negoci, que amb tantes ganes va obrir, no pot seguir
Revista de Ripollet: Com comença TINSAL?
Josep Lluís Samper: Fa 43 anys. Em vaig animar amb un company de feina, els dos ens havíem conegut a Ràdio Gustems. Teníem moltes ganes de treballar i ens vam animar ràpidament. Al començament només fèiem reparació de televisors, els dos havíem treballat de radiotècnics. Jo des dels 16 anys havia treballat d’això i quan vaig fer els 30 vaig decidir-me a obrir el meu negoci. Vam establir el taller al carrer Montcada 69. Ja amb els anys, quan van entrar els fills al negoci, vam decidir vendre electrodomèstics. Vam arribar a ser sis persones.
RdR: Llavors era una bona opció obrir aquest negoci.
J.L.S: Amb la il·lusió que teníem res ens semblava impossible. És cert que eren altres temps, tot funcionava d’una altra manera. Ho havíem d’intentar i va funcionar.
RdR: Quan decidiu obrir la botiga?
J.L.S: Va ser quan els fills es van fer grans. Vam decidir ampliar i començar a tocar de tot: telefonia, aires condicionats… electrodomèstics en general. La idea era buscar feina per a la família, al cap i a la fi era una empresa familiar i tothom feia allò que podia. Va ser una època molt bona perquè et podies guanyar bé la vida, això sí, calia treballar moltes hores. És el problema que tenen els autònoms, si no estàs moltes hores no surten els comptes. Vam tenir quatre locals al carrer Montcada. La inversió més gran va ser el local de Montcada 61, on vam obrir la botiga, abans hi havia l’antiga fàbrica de banyadors. Era prou gran per poder vendre tota mena d’electrodomèstics. Vam créixer a poc a poc i amb els anys vam tirar fins que els fills van entrar de ple. Amb l’empenta de la joventut ens van ajudar molt.
RdR: Fa un temps vam parlar amb el Joan Pijuan i es lamentava de com s’havia deixat perdre el casc antic.
J.L.S: Abans hi havia l’ambulatori, un economat, bars… En definitiva molta gent treballant i per tant més negocis. Té raó el senyor Pijuan. Els negocis s’han anat traslladant a la Rambla i a altres zones de Ripollet. Per sort nosaltres hem intentat complir i no ens ha faltat feina. La prova és que hem estat molts anys i podríem estar-hi més, però les circumstàncies ara són diferents. El problema més gran és que no hi ha lleis que facin costat al petit empresari, que l’il·lusionin a seguir. Les lleis mercantils no existeixen, i quan existeixen, són per perjudicar els petits. Estem desemparats i això sí que perjudica. Tota la part empresarial de Catalunya s’ha destruït. Quan vam començar hi havia una pila de fàbriques de televisors que han desaparegut. Per nosaltres l’emplaçament de la botiga no ha estat un problema, el que ens ha passat factura és el sistema, que no permet que la petita empresa funcioni. Si a Ripollet poses grans magatzems sense tenir en compte el que són les botigues petites i allò que aporten a la ciutat, les acabes matant. Això, a la llarga, fa molt de mal.
RdR: Quan es comença a torçar?
J.L.S: Parlant clar i català, mentre siguin aquests polítics qui prenen les decisions no ens en sortirem. La majoria dels polítics actuals no han treballat mai a cap empresa, no tenen ni idea del que és una empresa ni d’allò que fa falta perquè una empresa funcioni. Aquesta gent en comptes de polítics se’ls podria anomenar polèmics, només creen polèmiques. Aquí el que fa falta és més democràcia, no tenim una democràcia real, i menys burocràcia. No pot ser que per poder competir amb altres parts del món les botigues petites hàgim de vendre sense marge. No senyor! Si jo pago uns impostos hauria de tenir uns drets que em permetin treballar i, per tant, viure. S’ha de regular d’una altra manera, el client no ha de pagar més en un petit comerç que en una gran superfície o per internet.
RdR: I la situació va a pitjor?
J.L.S: Fa temps que ho patim i sí, la situació ha anat a pitjor amb els anys. L’amargor que tinc és molt gran. Comparo les il·lusions de quan vaig començar amb la sensació que tinc ara… És molt dur per a mi.
RdR: Està molt decebut.
J.L.S: Sí, perquè no puc donar-li les culpes ni als clients ni als treballadors de les altres empreses, únicament a aquells que dirigeixen un país i no tenen coneixement de què necessita la seva gent. Si tinguessin una millor orientació, i sobretot, més justa, tots viuríem molt millor. És un problema del sistema, però no només del nostre, sinó en general. Per exemple, abans teníem electrodomèstics fets aquí, que duraven molts anys i ara, en canvi, depenem de països llunyans que fan pitjors productes però que en els últims anys s’han quedat amb tot el mercat.
RdR: Prendre la decisió de tancar és dur.
J.L.S: Jo ja estic jubilat i ara s’encarregava de la botiga el meu fill. Per una banda estic dolgut perquè no ha pogut continuar, però per altra estic content per la situació que ell té ara. Jo m’he hagut de sacrificar molt i no vull que visqui el mateix. Sé que també ho ha fet, ha lluitat molt. Però estic content que hagi fet aquest pas. També he de dir que vaig intentar tornar-me a fer autònom, però resulta que em cobren a mitja jornada i que després em resten la meitat de la poca jubilació que tinc. M’ha costat molts anys aconseguir-la, no és just que me la toquin. Abans de la pandèmia ja estava decidit a tancar. Va aguantar bé el primer confinament, però el segon ho ha fet tot molt més difícil.
RdR: Com veu el futur del petit comerç?
J.L.S: Va pràcticament a la desaparició. Per exemple, una gran empresa té problemes i la rescatem entre tots. Els grans tenen la sort que quan pateixen problemes reben ajudes de l’Estat mentre que els autònoms no tenim cap possibilitat de rebre-les. Els autònoms som tan treballadors com qualsevol altre. Al final l’autònom posa tot el seu capital i la seva vida en el negoci, ho posa tot per tirar endavant i això es molt dur. És molt difícil viure així.
RdR: Heu estat molts anys donant servei als veïns. Què els hi diria com a comiat?
J.L.S: Vull enviar una gran abraçada a tot Ripollet, tant als clients com els que no ho són. També vull dir que sempre estaré aquí per poder ajudar-los.