Jepi Selva: ‘M’ha fet ràbia veure que us ha passat el mateix que hem viscut a Itàlia, és com un déjà-vu’
El ripolletenc Jepi Selva és esportista professional, ha estat internacional per la selecció espanyola d’hoquei i guanyador del Campionat del Món, Ara es troba a La Toscana (Itàlia) defensant els colors del Viareggio. Selva ha viscut com el COVID-19 ha afectat Itàlia i ha pogut veure des d’allà com aquí seguíem les mateixes passes. El seu confinament va començar una setmana abans que el nostre i ja porta un mes sense poder jugar a hoquei
Revista de Ripollet: No has pogut tornar cap a Catalunya?
Jepi Selva: Nosaltres estem a La Toscana, per entendre’ns es troba al nord-oest de la península. No estàvem en zona vermella, el que a Catalunya es coneix com a estat d’alarma. Aquí la zona vermella eren la zona de la Llombardia i el Vèneto, regions que es troben de dos a tres hores en cotxe de Viareggio. Quan tanquen les dues zones vaig parlar-ho amb la meva dona, feia dues setmanes que la lliga estava paralitzada. Vam dir de tornar cap a Catalunya, per estar aquí sense fer res preferíem estar a casa amb els nostres. Això ho vam parlar un dijous, però ens vam decidir esperar al dilluns següent perquè el president del club havia concertat una reunió. El problema és que a la nit de diumenge Giusseppe Conte, el president d’Itàlia, va declarar l’estat d’alarma a tot el país, es va tancar tot. Quan nosaltres ens vam trobar en aquesta situació a Catalunya començava a sortir algun cas i ja es prenien algunes mesures. Com arribàvem d’un país que estava en estat d’alarma ens obligaven a estar quinze dies en quarantena. Era com un déjà-vu, veiem que tot el que estava passant a Catalunya és el que ens havia passat a nosaltres feia una setmana.
RdR: Com has
viscut el creixement del COVID-19 allà?
J.S: Ho he viscut en un àmbit social i esportiu. Aquí a Viareggio els
carnavals són bastants famosos i es fa festa durant tot el mes. L’última
setmana de febrer va sortir la notícia que el carnaval de Venècia s’anul·lava i
aquí encara teníem festa. Vam alertar-nos i teníem la por que aquí també
s’anul·lés, però el vam celebrar igualment. El següent cap de setmana era la
Copa d’Itàlia d’hoquei. Se celebrava a Lodi, un dels epicentres del
coronavirus, a La Llombardia. Al final van decidir suspendre la Copa i
nosaltres vam deixar d’entrenar. En aquest moment comencem a adonar-nos que era
més seriós del que semblava i que la situació no rutllava com tocava. Els
equips del Vèneto no podien sortir de la zona, per això corrien els rumors que
la lliga no tornaria a disputar-se. La majoria d’equips d’hoquei estan allà; un
jugador del Trissino va donar positiu per coronavirus, això va suposar que tot
l’equip va començar la quarantena i un equip rival amb el qual s’havien
enfrontat fa poc també la va començar. La lliga es va parar quan va començar a
propagar-se el virus per la resta del país.
Quan van anular la Copa d’Itàlia vam començar a adonar-nos que era més seriós del que semblava
RdR: Et sorprèn que Itàlia tingui la taxa de mortaldat més alta d’aquesta malaltia?
J.S: El sistema sanitari d’aquí és equivalent al d’Espanya. Pel que he llegit als mitjans no se sap ben bé perquè un dels primers països europeus on va arribar la malaltia ha sigut a Itàlia. Està clar que com és tan contagiós arribarà a la resta de racons d’Europa. No sé si és casualitat o no que els primers casos es van donar a Itàlia però els països que no s’hagin protegit bé viuran una situació semblant a la nostra. Però esperem que això comenci a aturar-se ja.
RdR: Itàlia va ser el primer país europeu en rebre les conseqüències més severes, teníem el vostre precedent. Creus que ens ha de servir d’exemple?
J.S: A la meva dona i a mi ens ha fet molta ràbia veure que us estava passant el mateix que hem viscut nosaltres, és com un déjà-vu. Parlàvem amb els nostres amics i familiars i els avisàvem d’allò que havíem viscut. Els hi dèiem: “El que han de fer els polítics és tancar-ho tot, és molt contagiós” i “És un problema pel sistema sanitari, no podeu fer-ne broma”. Aquí, al principi de tot, bromejàvem i no li donàvem importància, just el mateix que us ha passat a vosaltres. La gent, els mitjans i els polítics espanyols no li donaven la importància que realment tenia. Per mi i la Marina, la meva dona, ens feia molta ràbia veure-ho perquè veiem que estàveu ensopegant amb la mateixa pedra que va ensopegar Itàlia: infravalorar el virus i les seves conseqüències. Era una sensació de força impotència. Sap greu dir-ho però ara podem dir la típica de: “ja t’ho deia jo que passaria”.
RdR: Sembla que totes les mesures han arribat tard.
J.S: Sí. Quan vam llegir pels mitjans el cas de Dinamarca ens fèiem creus. Allà no hi hagut cap mort perquè quan es va donar el primer cas tot el país es va aturar. Han fet realment bé les coses perquè han tallat el problema d’arrel. En canvi, Espanya ha seguit la tònica d’Itàlia, entenc que per interessos econòmics. Sembla que Dinamarca va aprendre del que nosaltres hem viscut i li han posat remei ben ràpid.
La gent, els mitjans i els polítics espanyols al principi no li van donar la importància que realment tenia
RdR: Portes gairebé una setmana més de confinament que nosaltres. Algun consell?
J.S: Tothom és diferent. Jo sóc una persona molt activa i m’agrada fer coses. Intento seguir unes rutines, sobretot aguantar els horaris dels àpats. La resta d’hores intento tenir-les ocupades en passatemps. En el cas d’exercici físic, hi ha molts grups de whatsapp i vídeos amb rutines per fer a casa. També llegim la premsa italiana i catalana. Ara és bon moment per aprofitar i fer totes aquelles coses que sempre estan pendents. A l’estiu organitzo un campus i avanço feina o estem repassant l’anglès i l’italià per parlar-los millor. A part de jugar també entreno un equip de nens i fem entrenaments per Skype: una part de físic i l’altre de tècnica individual. Això, com entrenador, t’ocupa i als nens els ajuda que estiguin entretinguts. Ara estic veient molts partits d’hoquei per internet suposo que el que fa tothom: Netflix, pel·lícules, llibres…
RdR: El teu esport és molt específic. Com entreneu hoquei des de l’Skype?
J.S: Com visc en un apartament petit, m’encarrego del físic: faig rutines d’escalfament, estiraments i mobilitat articular. Aquells que tenen més espai, amb estic, patins i bola. Aquells que no, doncs amb estic, vambes i una pilota de tenis. A la part específica fem els típics moviments de ‘ganxo’ i driblin però des de casa. Posem molta atenció amb els moviments corporals i que facin bé la tècnica, que tinguin els fonaments ben clars. Al final és adaptar-se a la situació.
RdR: I tu com a jugador professional com ho portes?
J.S: És difícil. Com a professional estàs acostumat de tota la vida a entrenar cada dia, anar al gimnàs o interaccionar amb els companys, aquesta interacció queda relegada al Whatsapp. Sobretot es nota molt el nivell físic. Des del confinament he fet exercici però és difícil treballar a casa allò que fas en una pista d’hoquei. Intentes fer el màxim que pots, tant anaeròbicament com tècnicament. I et consoles a tu mateix pensant que si tu estàs així qualsevol jugador dels altres equips està igual. Quan es reprengui el campionat veurem com estem tots plegats.
Des del principi del confinament he fet exercici però és difícil treballar a casa allò que fas en una pista d’hoquei
RdR: Què creus que passarà amb les lligues?
J.S: Estem dins d’una dimensió excepcional. Com mai l’hem viscuda ningú sap gestionar-la. Si des d’un principi tothom va estar d’acord, cal acabar-ho de la manera més semblant a com es va acordar. En tots els esports, i en el meu cas l’hoquei, cal falsejar el mínim la competició. En cada esport, evidentment, els interessos econòmics són molt diferents i estan molt allunyats però s’hauria d’agafar de referència el que ha fet el futbol. Nosaltres no tenim els Jocs Olímpics però sí que tenim l’Europeu el juliol a França. Intentarem acabar les lligues europees com sigui i després veurem que fem amb l’Europeu. Això sí, esperem que el virus s’extermini en els terminis previstos, però si encara hi ha casos no pot arrencar cap competició.
RdR: Es comença a veure la llum al final del túnel?
J.S: Jo crec que sí. Tots els governs estan prenent moltes mesures. La gent està molt conscienciada. Si ens comportem bé, som responsables i ens quedem a casa tots plegats tard o d’hora superarem aquest malson.