Joaquín Matas: “Enganyem la ment amb tècniques que eren desconegudes pels científics”
Joaquín Matas és un vell conegut del poble. Va ser el pregoner de la Festa Major l’any 2014 per la seva dilatada carrera com a mag. Ha voltat per tot el món ensenyant les seves il·lusions de màgia participativa. Malgrat la COVID no ha parat d’oferir el seu show. Set anys després de ser pregoner va tornar a la Festa Major per oferir un espectacle renovat, però amb l’essència de 25 anys de carrera
Revista de Ripollet: Estàs a punt de marxar a Portugal. No pares de moure’t pel món, però per la Festa Major vas trobar un moment per actuar a Ripollet.
Joaquín Matas: Sempre que em truquen per actuar a Ripollet, i sempre que l’agenda m’ho permet, dic que sí. Em sento com a casa, al final aquí vaig passar els primers vint anys de la meva vida.
RdR: Per qui no el va poder veure, quin espectacle vas fer?
J.M: Mantenint-me fidel al meu estil va ser un espectacle de màgia participativa. Màgia amb molta participació del públic. Aquesta vegada amb mascaretes i gel hidroalcohòlic pel mig. Però va ser una màgia propera, divertida i basada en el minimalisme, no calen grans aparells per sorprendre, és molt millor la relació del mag amb els espectadors, que ells se sentin protagonistes.
RdR: Com es pot adaptar un espectacle tan proper al públic amb la COVID pel mig?
J.M: Durant el confinament vaig fer shows en línia, com també conferències per mags de tot el món. En part va ser una situació bonica, des del garatge de casa meva podia fer una conferència a Hong Kong o a Mèxic. Després de sortir les mesures eren molt rigoroses, jo vaig ser el primer que me les imposava per actuar.
Ara, sense arribar al punt que estàvem abans de la pandèmia, ja es pot fer una actuació en condicions, tot està molt més relaxat. Igual que vas a comprar i agafes el canvi sense la paranoia que t’has contagiat, en el show jo puc demanar que em remenin una baralla de cartes o que em prestin un bitllet per fer-lo aparèixer dins d’una llimona sense problemes. Vigilo posant-me la mascareta quan m’apropo i utilitzant el gel per fer l’experiència més segura. Al final m’he adaptat a la situació com ha fet tothom.
RdR: Per què vas escollir fer màgia participativa?
J.M: De petit em sorprenia veure mags com en David Copperfield fer grans il·lusions amb caixes o fer desaparèixer monuments, però em cridava l’atenció com a qualsevol altre nen. En canvi, quan vaig veure a Juan Tamariz envoltat de gent, muntant un espectacle amb una simple baralla, em vaig enamorar de la màgia. Em va impressionar que amb unes senzilles cartes pogués fer tot un show.
RdR: El teu estil recorda a la màgia de carrer.
J.M: Sí. Moltes tècniques de la màgia neixen de la taula de joc per guanyar fent trampes. Després, aquestes es van adaptant per il·lusionar al públic. Enganyar és una paraula molt lletja, per això preferim parlar d’il·lusions. Canviar un bitllet per un altre et pot servir per fer mals actes. Per sort els mags som com els experts en arts marcials, que resulten ser la gent més pacífica i que busquen menys baralles. Nosaltres pensem en què gaudeixi la gent, per estafar-la hi ha altres oficis, tot i que la mala fama la tenim nosaltres.
RdR: En altres paraules, neix de la pilleria.
J.M: Més que de la pilleria, de l’enginy. La màgia pròxima al públic es basa en la psicologia, en conèixer la ment de l’espectador i traduir-lo de tal manera que es percebi com impossible. Jo mai parlo de pilleria, parlo de psicologia, d’enginy, de tècnica depurada i, perquè el show surti perfecte, de la soltesa i despreocupació del mag.
RdR: Parles de psicologia, darrera del joc de mans què hi ha?
J.M: Ara mateix els neurocientífics estan aprenent dels mags. Els mags, d’una forma empírica i pràctica, utilitzen des de fa segles tècniques per enganyar el cervell que els neurocientífics estan descobrint ara. Resulta que aquestes tècniques fa anys que les utilitzem. Hi ha hagut mags com Arturo de Ascanio, que va ser un gran teòric de la màgia, que es va dedicar a definir teories i escriure llibres. Hi ha altres que han estudiat la consciència perceptiva. Per ser mag, com en qualsevol ofici t’has de bolcar i ser un estudiós, hem après molt a partir de l’anàlisi. La màgia per a mi és un art i una ciència. Una ciència entre cometes, però al final hi ha una base científica per enganyar el cervell. La màgia passa a la ment de l’espectador, nosaltres fem uns moviments que el cervell tradueix com fets impossibles.
RdR: Has actuat arreu del món, és fàcil per un mag?
J.M: No sóc una persona que planifiqui la seva vida ni que tingui un rumb fix, sóc bastant anàrquic. Sí que sóc molt apassionat de la meva feina i això fa que agradi a la gent i, per tant, et vulguin en els seus esdeveniments. El boca a orella funciona molt i jo sóc feliç que sigui així.
RdR: En una entrevista que et vam fer el 2014 deies que l’èxit és un camí. Però en quina part d’aquest camí comences a ser més famós?
J.M: En el 2010 vaig començar a agafar prestigi entre els mags, però, sobretot, va ser en el 2014, quan vaig treure el meu primer llibre. Ni la fama ni l’èxit em preocupen massa, per això tinc el meu mànager. Jo em preocupo de fer bé el meu espectacle i passar-m’ho bé.
RdR: Però que va passar al 2010?
J.M: Va ser sobretot perquè la crisi va començar a flaquejar. Va haver-hi un ‘boom’ de convencions d’empreses i esdeveniments. Ja quan vaig escriure els llibres va ser quan em van reclamar a seminaris i conferències.
RdR: Com et vas reinventant?
J.M: Reinventar-se és una paraula molt de ‘coach’. Jo prefereixo canviar de públic que de repertori. És un repertori ampli que em permet jugar amb ell. Però si no ets fidel al teu estil difícilment arribaràs a l’excel·lència.
RdR: Un mag no revela els seus trucs, però quina és la clau perquè la màgia sorgeixi?
J.M: Molt d’estudi, assaig, cura… també hi ha una part de talent que és innata, però l’altra part s’ha de treballar. Sense esforç no val de res. També cal molta autocrítica per seguir millorant.
RdR: Un truc és qüestió de segons, però quant temps de feina hi ha darrera?
J.M: M’agrada més dir-li joc abans que truc. Depèn, hi ha jocs que duren només uns minuts però necessites deu anys per aconseguir-los. Hi ha altres més llargs que es basen més en la posada en escena que potser amb dos mesos ja els tens. Aprendre un joc i al moment fer-lo en directe no passa mai.
Fotografies: Cedides
