L’Ajuntament celebra penjant la bandera el Dia Internacional contra la LGTBI-fòbia
El 28 de juny és el Dia Internacional contra la LGTBI-fòbia, el dia de l’Orgull. Com s’ha fet els últims anys durant des del matí llueix la bandera de l’Arc de Sant Martí als pals oficials de l’Ajuntament. És la manera de celebrar la data i donar visibilitat a l’adhesió del consistori al manifest unitari del 28J. A més de la bandera també s’ha aprofitat la jornada per presentar la Diada LGTBI que tindrà lloc el pròxim 20 de juliol. Serà una festa amb actuacions d’entitats locals i concerts. Per l’escenari passaran artistes convidats com la Pelopony, Gaga Xpression o Samantha Hudson i també els locals Tomisha Heels, The Milshake o Linda Atenea, entre d’altres.
.
Manifest Comissió Unitària 28J
La matinada del 28 de juny de 1969, avui fa 50 anys, la policia de Nova York va irrompre al bar d’S tonewall Inn amb la intenció de tancar el local i d’arrestar-hi la concurrència. Aquest bar, a banda de ser freqüentat per trans, lesbianes, bisexuals i gais, era conegut per atreure persones racialitzades, migrades (especialment llatinoamericanes), persones sense sostre i marginades socials.
Aquella nit la ràbia per la brutal actuació policial esclatà als carrers: centenars de persones s’enfrontaren a la policia que acabà replegant-se, incapaç de contenir la resposta irada i espontània de la gent. La comunitat LGTBI deixà , per uns dies, de lluitar en associacions més o menys encobertes per defensar-se i reivindicar-se al carrer.
50 anys després som les mateixes persones que lluitem contra les agressions i els discursos de l’odi que pretenen deshumanitzar-nos. No ens conformem amb la llei 11/2014, cal fer-la efectiva i que es compleixi arreu, amb sancions si cal. Contra el masclisme, el feixisme i contra l’LGTBI-fòbia, ni un pas enrere!
50 anys després som les mateixes persones trans que lluitem per la visibilització , per la dignificació, contra la patologització i per la inclusió sociolaboral en igualtat de condicions.
.
.
50 anys després som les treballadores sexuals que exigim el reconeixement dels nostres drets laborals, per part d’institucions governamentals i jurídiques, i la fi de les polítiques abolicionistes que empitjoren les nostres condicions de vida i les de les nostres famílies.
50 anys després som les persones amb VIH que lluitem contra l’estigmatització social i laboral, la culpabilització individual i la discriminació sanitària.
50 anys després som les mateixes persones migrades o racialitzades que lluitem per fer efectius els drets humans, el dret a l’asil, el dret a gaudir d’espais de seguretat, de cures i de llibertat, i que salvem vides a la Mediterrània.
50 anys després som les persones que denunciem l’assetjament escolar per raó d’identitat de gènere o sexual. Volem una formació crítica amb l’entorn, sense prejudicis i lliure d’estereotips.
50 anys després som les mateixes persones que construïm murs de coratge per afrontar la brutalitat policial, desfermada de nou i un cop més a casa nostra contra les classes populars organitzades.
50 anys després som les mateixes persones que ens organitzem arreu del territori per defensar el dret a un treball digne, garantir l’accés a l’habitatge per a tothom i poder envellir en condicions adequades.
50 anys després som les mateixes persones que no ens venem a empreses ni governs que es renten la cara amb la lluita LGTBI i mercantilitzen els nostres drets, cossos i sexualitats.
50 anys després lluitem més plegades que mai amb les reivindicacions feministes, perquè som una mateixa lluita per la dignitat humana. Només sí és sí!
50 anys després cal tornar a reivindicar que hem estat, som i serem la revolta al carrer per guanyar plegades una vida digna i feliç.
.
