Paco Martínez: ‘Espanya no s’ha cregut mai l’Estat de les Autonomies. El Senat no les representa’

Paco Martínez és ex-membre del PSC i membre de l’entitat Súmate, una organització de ciutadans catalans que parlen castellà, que tenen orígens a altres parts d’Espanya i que són partidaris de la independència de Catalunya. Si finalment no és possible votar el 9N, Martínez és partidari de plantar-se igualment davant els col·legis amb la butlleta electoral i “demostrar a la premsa internacional i a tot el món que volem votar”.

RevistadeRipollet: És hora que els fills marxin de casa? 
Paco Martínez: Fa temps que va sent hora. Hi ha moltes proves que l’encaix amb Espanya és difícil. Ho vam intentar amb l’Estatut, el qual van trigar 4 anys a decidir per tombar-lo per complet. També hem estat buscant un finançament just per a Catalunya, sempre amb un caràcter de negociació i d’entrega al projecte plural d’Espanya. Això no obstant, ells no han reaccionat mai. Tampoc s’han cregut l’Estat de les Autonomies, sinó haguessin fet que el Senat les representés.
També tenim l’exemple del nou pacte que Mas va voler oferir a Rajoy. Un pacte fiscal similar al basc, però que contempla un apartat solidari amb la resta d’Espanya. Se li va dir que no immediatament, sense donar-li esperances d’estudiar-se en un futur. És normal que la gent digui prou.

RdR: Estem, doncs, en un punt de no retorn?
P.M: Crec que estem vivint un moviment de baix a dalt, on el poder està al carrer. Ara per ara, tot i que hi hagués la intenció d’alguns partits polítics catalans de negociar un millor finançament o un blindatge a les nostres competències, el carrer no es conformaria amb qualsevol cosa. Hauria de ser una negociació molt bona, però negociar amb Espanya és complicat.

RdR: Manca de tradició?
P.M: Exacte. A Europa hi havia tres grans imperis: el Britànic, el Francès i l’Espanyol. L’Imperi Britànic ha sabut negociar amb les seves colònies per tenir uns llaços que els uneixin de forma comercial i sentimental. França encara té colònies també. Espanya, en canvi, no té res. De tot el seu Imperi, no ha sabut conservar res. No sap negociar, només sap imposar.
Jo crec que Catalunya econòmicament tindrà un futur fantàstic, comparat al de països petits com Holanda, Bèlgica o Àustria. Això no obstant, sense negociació la situació serà difícil internacionalment parlant.

RdR: Fins ara hem parlat de raons econòmiques. El vostre ideari contempla raons culturals?
P.M: La meva dona és catalana d’origen, fet que suposa que el seu caràcter identitari és major que el meu. Jo també tinc un sentiment catalanista, però demano més: vull que aquest sentiment ens faci fer una nova constitució i un nou país, molt diferent al que som avui en dia. Units o una mica separats d’Espanya, hi ha hagut corrupció a tot l’Estat, i això s’hauria de castigar.
Defenso l’idioma i la immersió lingüística, prioritària en una nova Catalunya, amb una discriminació positiva i una presència important del castellà. Parlo bé el català, però em costa molt escriure’l. No m’agradaria ser analfabet dins la meva terra, de manera que m’agradaria que si escrivís un escrit a l’Administració en castellà, no se’m rebutgés.

RdR: El que defenseu suposa un trencament total amb Espanya?
P.M: Per a nosaltres, la independència no seria una ruptura. De fet, crec que per a la resta d’independentistes catalans tampoc no ho seria. Espanya hauria de ser un veí important, al qual hauríem d’ajudar. Europa té uns fons estructurals dels quals nosaltres en seríem pagadors nets. Els nostres fons, per tant, indirectament anirien a Espanya. Això no obstant, si els ajudessim de forma directa, una cosa seria segura: enviaríem els nostres homes de negre per tal que els diners prestats no tornessin a les butxaques de l’oligarquia del Santiago Bernabéu.

RdR: Que la independència perjudiqui la cohesió social és un mite?
P.M: Tenim molts membres amb familiars fora, i això que els familiars no ens parlem per culpa de la política és mentida. Hi ha molta gent que té familiars a França, que van fugir durant la Guerra Civil, i no tenen pas cap problema. A una Catalunya independent no hi haurà fronteres; si n’hi ha, en tot cas les posen ells. Si estem a Europa no hi haurà fronteres, i serà el mateix anar a Almeria ara que després, ja que estarà a la mateixa distància. L’única diferència serà que en el teu passaport hi posarà que ets català, i ni això. La constitució assegura que no et poden treure la teva nacionalitat si no hi renuncies. Per tant, qui vulgui ser espanyol ho continuarà sent.
Ara mateix s’està escoltant una frase que ho defineix tot: “La veritat està per sota de la unitat de la pàtria”. Això és cruel: són conscients que diuen mentides, però les han de dir perquè no ens sortim amb la nostra.

RdR: Consulta sí o sí sense l’aprovació d’Espanya?
P.M: La consulta s’hauria de fer legal de cara a presentar els resultats a Europa. Sóc partidari que es vagi a votar el dia 9 de novembre, i en el cas que finalment no poguem, haurem d’anar amb la papeleta a la mà i demostrar a tota la premsa internacional i a tot el món que volem votar.

RdR: Espanya seria capaç d’assumir aquest escàndol democràtic?
P.M: No sé de què seria capaç Espanya, perquè ha demostrat que és capaç de moltes coses. Pot no permetre l’obertura de col·legis, o inclús suspendre la Generalitat. S’atrevirà? La marca Espanya quedarà bé, malament, més malament del que està? Ells sabran.

La gota que va vessar el got
Paco Martínez fa afiliar-se de forma clandestina als socialistes l’any 1973. En aquella època, la seva militància es basava en poc més que enganxar cartells a les nits i posar propaganda a les bústies. Va pertànyer a la Federació Socialista Catalana fins l’any 1978, quan, durant el Congrés de Sitges, va néixer el Partit dels Socialistes de Catalunya, fruit de la fusió del partit Socialista de Catalunya – Congrés, el Partit Socialista Català i la Federació Socialista Catalana.
Martínez va pertànyer al PSC fins a finals dels anys 90. La raó que va provocar la seva marxa del partit fou el federalisme assimètric que promulgava Pasqual Maragall. “Mentre que l’Estatut va omplir el got a molts, a mi el got se’m va omplir en aquell moment”, manifesta el membre de Súmate.