SORTIREM – Un relat fet entre tots
La ficció, la imaginació i les paraules també ens poden ajudar a superar aquest confinament. És per això que des de la Revista de Ripollet vam pensar aprofitar el talent local per oferir a tothom un relat per llegir i gaudir de la literatura. Hem trobat la col·laboració de sis autors locals que han creat conjuntament aquesta història. La seva predisposició ha estat total, ho han fet molt ràpid i els hi agraïm enormement.
Gràcies Benja Villegas, gràcies Tamara Marín, gràcies Miquel Estapé, gràcies Jordi Igualada, gràcies Mireia Hernández i gràcies Samuel Valiente.
Publicarem un capítol d’aquest relat cada dia a les 12h. Avui obrim la sèrie amb el primer capítol. És l’inici que vam lliurar al primer autor perquè continués la sèrie.
Ens acompanyes?
SORTIREM – CAPÍTOL 1
No havia dormit gaire però tenia bona cara. Feia dies que quan em mirava al mirall no somreia. I avui sí. Estava feliç. La rutina estava sent la mateixa. Despertador, dutxa, roba i pinta. Però avui tot era diferent. Avui ja podria tornar a sortir al carrer amb normalitat. Feia més dues setmanes que no passejava, que no corria, que no veia en persona als amics. S’havia acabat el confinament. No esmorzaré a casa. Avui faré un cafè a la fleca. No tenia molt més a fer. L’empresa havia perdut pel virus el projecte que jo dirigia, així que estava “de vacances” fins a nou avís. Vaig acabar de preparar-me i abans de sortir vaig trucar a ma mare.
– Com estàs?
– Bé. Acabo d’arribar. Em dutxo i marxo a dormir fins l’estiu, a veure si desperto estirada a la platja.
La meva mare és infermera. Li queda un any per jubilar-se i l’altra dia em deia que a veure quan la faig àvia perquè té batalletes per explicar al nets fins que vagin a la universitat.
No l’he pogut veure en tot el confinament. Ens hem tocat les mans en Skipe moltes vegades i he après a dir-li que l’estimo sense sentir vergonya.
– Per què no vas a buscar al teu pare i dineu junts?
– Sí, de fet volia passar ara a saludar-lo.
El pare no ha rebut tants elogis socials aquests dies però em sembla que també tindrà moltes batalletes per explicar. Ha obert la botiga cada dia. I no tancava al migdia “per si la Pura o la Paquita necessitaven arròs, oli o llet”. El cert és que gairebé no entrava ningú. Tothom anava al supermercat de la cantonada. Però ell deia que sentia “un compromís amb els veïns”. Encara que no ho volia reconèixer, sé que també preferia estar a la botiga per estar distret. A casa se sentia sol, ha passat por. Jo malalt a casa meva i la mare treballant i exposant-se. Havíem parlat molt per telèfon. I sempre s’havia mantingut fort, “pitjor ho vaig passar fent la mili a Melilla”. Ni de broma.
– Mare, posa’t el bikini vermell, per si de cas.
– En pilotes, ja no vindrà d’aquí.
– T’estimo.
– I jo a tu. Dona-li records al pare.
Vaig penjar, vaig agafar les claus i vaig sortir de casa. Mentre baixava les escales no estava tancant el confinament estava a punt de començar una nova vida.