“Tallar-me el cabell va ser molt drama però estic orgullosa d’haver-lo donat”
“Per a mi és molt important però segur que per aquelles persones que no en tenen ho serà encara més”. Són paraules de la Clàudia, alumna de 2n d’ESO del Sant Gabriel, i bé podria ser un aprenentatge adquirit sobre què significa fer una donació després d’una classe magistral o d’una bona lectura però és la reflexió personal després d’una experiència en primera persona. I una d’aquelles que no oblidarà.
Com tantes altres adolescents valora molt el seu cabell, que portava llarg i tallar-s’ho per donar-lo a una altra persona a qui no coneix “va ser molt drama, sobretot la primera setmana, cada dia en aixecar-me el trobava a faltar”, reconeix però ja li comença a créixer i està molt satisfeta del que ha fet.
No va ser l’única. Com la Clàudia altres set alumnes del centre es van animar a donar cabell per a l’entitat Mechones Solidarios, que el recull per fer perruques i donar-les a persones que estan fent quimioteràpia o que per alguna malaltia han perdut el cabell.
La iniciativa va sorgir quan l’Ester de Trincheria, professora del centre, va explicar a classe que ella havia donat cabell una vegada i que s’ho estava deixant llarg per tornar-lo a fer. Davant l’interès d’algunes alumnes els hi va donar més detalls de l’entitat solidària i l’empatia va fer la resta. Ho va fer fins al punt que van organitzar una jornada de tall al pati de l’escola amb la col·laboració de la perruqueria La Pelu de Mari Carmen, un dels establiments locals que col·labora amb Mechones Solidarios, i van recollir 11 trenes de vuit alumnes i dues professores. I no només això perquè gràcies a la venda de marxandatge facilitat per l’entitat, en bona part comprat per alumnes nois que no poden donar cabell perquè el porten curt, van recollir més de 400 euros que permetran finançar l’elaboració d’una perruca.
Entre el cabell donat hi ha el de la Irene, de 3r d’ESO. El seu testimoni és prova que l’experiència viscuda ha activat l’aprenentatge des de l’emoció. “Quan em va tocar que em tallessin el cabell tenia ganes de plorar”. “No m’ho esperava però vaig sentir emocions molt fortes, mai m’havia passat, sentia pena per perdre el cabell però a la vegada em sentia bé perquè sabia que el meu cabell anava a algú que el necessita més que jo” i aquesta segona emoció la manté encara viva, “m’agrada molt fer-me pentinats i ara no tinc cabell suficient, però em sento bé perquè sé que hi haurà una altra persona que no té cabell que tindrà una perruca amb el meu i que quan es miri al mirall se sentirà molt millor”.
