Tribuna: Ca l’Estruch, una fàbrica del segle XXI
La tardor de 1995 va ser molt especial per alguns de nosaltres, ens preparàvem per obrir els espais de Ca l’Estruch, una gran fàbrica de tenyits tancada a finals dels 80 després de més d’un segle d’activitat. Feia dos anys que hi treballàvem des de l’Ajuntament de Sabadell, en el context d’un dels primers plans estratègics de cultura que es van elaborar arreu de l’estat espanyol: el Mapa Cultural. Des de llavors, el projecte s’ha anat desplegant progressivament conservant la idea inicial de fàbrica de creació.
Si les senyes d’identitat de la cultura sabadellenca havien estat fins llavors l’òpera, la música simfònica i la cultura popular, l’Estruch es postulava com un paradigma de la creació contemporània: calia acollir i presentar a la ciutat la creació escènica i musical actual, obrir una finestra al teatre d’avantguarda, al circ i la dansa contemporània, a la música independent, a la performance, a les arts visuals.
Però més enllà de l’accent contemporani, l’Estruch sorgia com un element de reforç al teixit artístic de Sabadell format per un munt de col·lectius escènics, artistes visuals i bandes de música moderna. Molts d’aquests col·lectius estaven mancats d’espais d’assaig estables i en bones condicions, amb uns horaris adequats i pensats perquè els creadors hi poguessin treballar sense problemes. Aquesta atenció al teixit artístic local no ha canviat al llarg dels anys i representa la clau de volta de l’equipament. A més, les cessions dels espais relacionades amb la creació artística han estat i son gratuïtes.
Als col·lectius locals s’hi van anar afegint nombroses formacions artístiques foranes professionals provinents de Catalunya però també de l’estat espanyol i l’àmbit internacional. Aquestes companyies han trobat a l’Estruch un centre còmode per treballar on hi poden assajar, assessorar-se pel personal tècnic però també allotjar-se als apartaments creats amb aquesta finalitat. Actualment, la demanda és tan gran que des de l’any 2010 existeixen convocatòries públiques a partir de les quals diferents comissions professionals seleccionen els projectes que hi fan residència.
Però la fàbrica necessitava també el seu aparador obert al públic i per aquesta raó l’any 2001 obre un teatre pensat per presentar les produccions cuinades als diferents tallers del complex, on es poden programar formats diversos, on els diferents elements d’un espai d’exhibició es poden transformar al gust d’escenògrafs i directors disposats a trencar convencions i barreres. Al teatre s’hi van sumar al llarg dels anys la sala d’exposicions (2005) i La Vela de circ (2015).
També l’Estruch ha lluitat per fugir del model ovni de moltes fàbriques de creació obertes a l’inici dels anys 2000. Per això, una de les línies de treball més importants és la de la mediació cultural i social amb el seu entorn immediat. El barri de la Creu Alta, on es troba la Fàbrica, no pot ser un simple decorat desconnectat de l’equipament, ha de ser protagonista actiu de les accions que s’hi generen. La pròpia ciutat s’hi ha de veure reflectida, ha de ser protagonista. La mediació s’ha concretat en dos línies de treball transversals: el Programa Educatiu, que aplega a més de 5.000 joves anualment i el Programa Comunitari, que pretén fer protagonistes de la creació escènica i musical a ciutadans que mai no han estat artistes.
En definitiva, l’Estruch ha volgut posar en relació els diferents creadors que treballen en els seus espais, ja siguin professionals o amateurs, locals o forans, i al col·lectiu de creadors amb el conjunt de la ciutat, entenent que la creació artística és sempre una eina a favor de la integració, la interculturalitat i la reflexió sobre els valors de la nostra societat.
Manel Rodríguez Briones (Director de l’Estruch 2012-21)
Col·laboració amb Traça – Grup promotor de la Fàbrica d’arts i creació de Ripollet
Article d’opinió. La REVISTA DE RIPOLLET no es solidaritza necessàriament ni es fa responsable de l’opinió dels col·laboradors