Veus: 60?
Avui, just avui, quan en David m’ha donat el torn per presentar la meva col·laboració per aquest espai d’opinió, estic vivint el dia del meu seixantè aniversari.
Potser direu i què? És quelcom normal, habitual, tradicional, celebrar aquesta efemèride de les persones a aquest nostre país. Però, que dimonis, com li deia al meu fill i al meu nebot per whatsapp, aquest matí quan m’he llevat amb cara de son davant del mirall, he pensat: Carai, tampoc estàs tan malament per fer-ne 60 avui!!!
Fa alguns mesos parlàvem amb en Xavi, el meu fill gran, de la diferència d’edat, aparent, entre generacions. He tingut, i com jo moltes persones amb qui he parlat, la sensació de que la gent, no diré envelleix, diré, madura, li passen els anys, de diferent manera ara que fa cinquanta anys. Aquell comentari va sortir quan va aparèixer una fotografia del meu pare amb la mateixa edat que el meu fill, 35 anys. La diferència era tremenda. La roba, el físic, el pentinat, la presència, l’entorn… Ahir obrint un calaix del meu escriptori de Can Buxó, vaig trobar unes “velles” fotografies, un recull de papers, cartes de la meva època de nuvis amb la Maite, escrits de “l’antic testament”, rebuts de Telefónica de l’època de la mili, i aquelles quatre fotos, una de la Montse i les seves companyes de col·legi, una del 69 al circuit de Montjuïc, una del 70 amb els meus companys d’escola a Cerdanyola, i una darrera, d’una boda al 71 amb la meva germana Montse. La veia i no la volia mirar, però el reüll se m’hi anava. Quina cara de criatura!!! És quan veig aquestes fotos que veig com ha passat el temps, com ens passa el temps per sobre sense adonant-se’n, potser sense saber aprofitar-lo, gaudir-lo.
Vivim, potser, massa ràpid, massa inconscientment sense sentit, gairebé vegetant la nostra vida sense adonar-nos del bo que tenim, o se’ns ha donat, o del que podem gaudir. Passen les hores, i els dies i els anys, i ara ja ho puc dir, els decennis, i segurament molts de nosaltres, de vosaltres, ens entrarà la melangia de no haver fet, segurament, moltes de les coses que potser hauríeu, voldríeu, somiàveu, vareu pensar, fer. Si tornés a néixer… pensem, i sovint fins i tot, ens atrevim a dir. És, crec però, una gran errada aturant-se en aquest moment o punt, és perdre el temps en quelcom ja no te solució, més ben dit, si que en té, reiniciant-se ràpidament i pensar en no perdre aquell minut més i fer quelcom nou, desitjat, necessari… La meva vida no té un valor en euros. O si? Bé, no vull aturar-me aquí, però el que perdi, o el que no gaudeixi o usi adequadament, em pesarà després, tard o d’hora.
Recordo una frase que vaig veure impresa a una lona d’un camió fa uns anys, “mileage is money”, i vaig pensar en aquell meu pensament davant del semàfor de vianants a Barcelona, “Quina manera més tonta de perdre un minut de la teva vida, aturat davant d’un llum vermell”. Quants milers de minuts he perdut aturat davant d’aquests llums! Resultat, miro de no aturar-me mai, estriant la combinació semafòrica que em permeti estar el menys temps possible darrera del llumet… o travessant el pas de zebra per agafar el camí més curt. Estàs “sumbat” direu. Pot ser, però com deia el savi popular, “el tiempo es oro, y el que lo pierde, es bobo”. Cada dia miro de ser més, d’aprendre una cosa nova, fer una cosa que no sabia fer sense por de tenir la impressió d’estar perdent el temps. Crec, que hem de gaudir, omplir, aprofitar, el temps tant com podem, com puguem, com ens deixin, i més en aquests temps de dificultats socials que tenim de forma generalitzada o globalitzada. De vegades som, em sembla, com titelles fent allò que ens diu, diuen, la societat, que deriva dels nostres governants, i que els arriba, ben segur, dels poders fàctics que tenim al món. Hi ha molta gent, cada cop més, que els sap, que els reconeix, que s’emprenya en fer-ho, en adonar-se’n de la gran mentida que viu el món en pensar que la democràcia és el bé més preuat que se’ns ha donat, que tenim, que ens pertocaria. Crec que és nedar a contracorrent.
Les solucions dràstiques, exemplaritzants, innovadores, només són cants a la lluna. Cal viure més en pau, amb un mateix, amb els nostres, amb l’entorn i fer com aquell de l’acudit…. Senyor Joan, com s’ho fa per conservar-se tan bé? No discutint amb ningú. Li contesta. Home, no serà per això. Se n’estranya. Doncs no serà per això! Acaba el Sr. Joan. Recordeu el “si no saps ser feliç, ningú et farà feliç”. Gaudiu del moment, de tots els moments, o almenys de tots els que pugueu.
Felicitats a tots els nats al 55, i agraït a tots vostès.
Pius M. Gassó
Article d’opinió. La REVISTA DE RIPOLLET no es solidaritza necessàriament ni es fa responsable de l’opinió dels col·laboradors.