Veus: “Ai, ai, ai, ai! Qué dolor, qué dolor!”
A finals del mes de juny passat va morir la Raffaella Carrà, als 78 anys d’edat a causa d’un càncer de pulmó. La noticia de la seva mort va ser rebuda amb consternació en el món de l’espectacle, ja que no havia transcendit que estigués malalta. A mi també em va entristir; bé, no és que seguís la seva vida però la Carrà ha estat un personatge que ha format part del meu pòsit cultural i personal i he sentit la seva desaparició. Encara que la seva presència al mitjà televisiu ha estat continua, jo la tinc present sobretot en dues etapes de la meva vida. La primera va ser quan encara era nen i la Raffaella apareixia cantant i ballant, lleugera de roba, com a convidada estel·lar en aquells programes de varietats que feien els dissabtes per la nit a TVE. La segona va ser uns quants anys després, quan eren els meus fills els que, en els llargs viatges en cotxe anant de vacances, ens proposaven a la seva mare i a mi cantar plegats les seves cançons… Una imaginària línia temporal dibuixada per les cançons de la Carrà unia la infància dels meus fills i la meva.
Ballarina de formació, la Raffaella Carrà també va ser cantautora, compositora, coreògrafa, presentadora de televisió i actriu. Transgressora i divertida, va ser una dona estimada i respectada arreu. La seva espontaneïtat primer va conquerir Itàlia, desprès Espanya i des d’aquí va ser reconeguda a infinitat de països més. Haig de reconèixer que fins que no he sentit els elogis a la seva labor periodística ni els comentaris fets per gent entesa sobre la seva carrera artística no he estat conscient dels missatges que amagaven les lletres de les seves cançons ni del que havien suposat, per a la societat dels anys setanta, les seves provocadores coreografies. Per a mi era un personatge entranyable que interpretava cançons divertides, amb melodies simples i lletres fàcils de recordar. Era escoltar una de les seves cançons i tot d’una començar a cantar-la! Però la Raffaella va ser un personatge molt intel·ligent que va usar la seva popularitat i les seves cançons per reivindicar valors àmpliament compartits per tothom. Diuen que el seu missatge mai va tenir límits i, efectivament, la llibertat, l’homosexualitat i l’empoderament femení van formar part del seu repertori, sempre alegre i ballable.
La filosofia que traspua del seu llegat artístic és que cal viure amb entusiasme i alegria, oferint amor i rebent-lo en totes les seves varietats i matisos; arriba fins on vulguis i gaudeix del que et dona la vida, però sempre amb respecte i sense fer mal a ningú. “Para hacer bien el amor hay que venir al Sur; lo importante es que lo hagas con quien quieras tu…”. Quin gran lema!
La Raffaella se n’ha anat; la Terra seguirà girant durant anys i mentrestant, en qualsevol lloc, alguna de les seves cançons sonarà alegrant la vida de qui l’escolti. Un d’aquests llocs serà, segur, dins el meu cotxe anant de vacances. Bon estiu!
Eloi Isern
Article d’opinió. La REVISTA DE RIPOLLET no es solidaritza necessàriament ni es fa responsable de l’opinió dels col·laboradors
