Veus: Aprofitant que el Ripoll passa per Ripollet…
Lluís Llach explicava en una cançó que el seu país “és tan petit que des de dalt d’un campanar sempre es pot veure el campanar veí”. A Ripollet li passa el mateix: és molt petit. A part de poder veure el campanar de l’església del poble del costat, Ripollet n’és tan, de petit, que si sortim a passejar a peu o en bicicleta en ben poca estona haurem recorregut tot el seu perímetre. En aquest passeig podem gaudir de la vista d’alguns elements del paisatge natural que ens envolta. Quan som al camí de la Serra, per exemple, la vista se’ns en va pels camps de conreu del mas Duran, amb el torrent que el creua al dessota, i més enllà la plana del Vallès, encaixada pels turons de la serra de Marina a la dreta (per cert, allà hi veiem un altre campanar, el de Sant Pere de Reixac), i els massissos d’El Montseny i de La Mola. També trobem una vista força maca al darrere de la deixalleria municipal, si obviem, és clar, el traçat de l’autopista: a una banda veiem tota la verdor de la serra de Collserola, amb la familiar silueta del Tibidabo inclosa, i a l’altra hi endevinem, al fons, les inconfusibles muntanyes de Montserrat.
Us heu fixat? Des de Ripollet podem albirar espais i llocs coneguts arreu, però que cap li pertany. Podem veure els boscos de Collserola, però hem d’anar fins a Cerdanyola per poder tocar un dels seus arbres; podem passejar per l’entorn del mas Duran, però hem de caminar per camins de Montcada… Podem dir que el paisatge natural de Ripollet ens pertany, però que gairebé res del que s’hi veu és nostre. Ripollet és minúscul i, quan crea paisatges, aquests són urbans.
Això passa perquè, a part de ser un poble molt petit, a Ripollet gairebé només queden dues zones naturals. Bé, naturals… Agafant el comodí d’”acceptem pop com a animal de companyia”, podem dir que el bosquet d’Els Pinetons, juntament amb el parc que porta el seu nom, és una d’aquestes zones i que l’altra és la llera del riu Ripoll. Us sembla que parlem d’aquesta? Malgrat que la seva configuració original està malmesa, ja que la llera del riu es va canalitzar amb formigó després de les riuades de 1962 i part de la seva superfície ocupada per horts, el riu Ripoll al seu pas per Ripollet conserva elements naturals prou interessants, com ara un llit que no està canalitzat amb formigó i pel que hi circula una aigua força neta, còdols i esquitxos de fragments de vegetació de ribera. I no és un espai petit: si considerem que la seva amplada és de cent metres i que el recorregut del riu al seu pas per Ripollet és d’uns dos quilòmetres, ens surt una superfície de vint hectàrees, l’equivalent a prop del cinc per cent del terme municipal. D’aquesta manera es converteix en l’espai natural més gran del municipi (el bosquet d’Els Pinetons ocupa només mitja hectàrea i el seu parc, onze). Però… valorem degudament la importància d’aquest gran espai natural? Segur que no, possiblement per què no el coneixem prou. El veiem cada vegada que el travessem per damunt de la passarel·la o que passegem pels camins que el voregen, però tal vegada no l’hem trepitjat mai.
I això que Ripollet li deu molt al riu: li va donar el nom i durant centenars d’anys els seus habitants van aprofitar les terres que l’envoltaven per viure de l’agricultura i van canalitzar la seva aigua perquè tingués força per a moure les pedres dels molins. El riu està gravat a l’escut del poble… el riu li passa pel mig.
Durant molts anys Barcelona va viure una situació similar, en el seu cas d’esquena al mar. La platja era la part del darrera de fàbriques que hi amuntegaven deixalles i on s’hi va aixecar tota una barriada de barraques (el “Somorrostro”). Quan s’hi va actuar, Barcelona va redescobrir el seu litoral i ara és un espai utilitzat per centenars de milers de persones. És curiós trobar-hi semblances amb el riu Ripoll: durant molts anys el riu també ha estat la part del darrera de moltes fàbriques i també s’hi han aixecat campaments d’ingrat record. Moltes semblances… I no és hora que Ripollet també redescobreixi el seu paisatge fluvial, actuant-hi per recuperar-lo?
S’ha de reivindicar la recuperació de la llera del riu Ripoll com projecte de ciutat per a convertir-lo en un nou eix vital (de “vida ciutadana”) de Ripollet. Lògicament, aquest nou eix no seria exclusivament la llera física del riu si no que també ho serien els espais que l’envolten. Si ho mirem bé, ja hi ha una part de la feina feta, conseqüència d’actuacions realitzades al llarg dels anys que han facilitat que, de mica en mica, l’espai sigui cada vegada més concorregut: el Parc del riu Ripoll hi és a tocar; el vial que el ressegueix (que també porta el nom del riu) està adaptat per a l’ús de vianants i bicicletes, amb pollancres que emulen la vegetació de ribera; hi ha equipaments esportius, alguns municipals com el camp de futbol i el poliesportiu i, des de fa poc, també de particulars; s’hi ha construït el tanatori, dissenyat amb la seva façana principal encarada al riu… Ara cal fer quelcom per encaixar totes aquestes peces, com si fos un trencaclosques, en un espai comú que vertebri aquesta zona del riu dotant-la de personalitat pròpia. Això passa per dignificar i recuperar el paisatge fluvial del riu, de manera que aquest element es barregi amb elegància amb els altres elements paisatgístics naturals o humanitzats de l’entorn. Us imagineu quin paisatge podríem veure al passar per la passarel·la si la gran superfície que ocupa la llera del riu estigués recuperada i l’autopista soterrada?
Per assolir aquesta dignificació hi ha diversos models possibles de intervenció, des de mantenir la seva estructura original de riu mediterrani, eliminant només allò que no li pertoca, ja siguin elements humans o naturalitzats, fins a adequar la seva llera amb criteris urbanístics perquè sigui accessible a tothom amb l’objectiu que es converteixi en un nou espai de lleure i de relació social. Quin és el millor? Segurament el que suposi una intervenció que integri els diferents models possibles, doncs dos quilòmetres de llargada i dues ribes de riu donen per a moltes possibilitats!
Sens dubte, dignificar el riu Ripoll al seu pas per Ripollet és un gran repte que ens ha de permetre assolir una necessitat: millorar el nostre paisatge natural i urbà i, amb ells, la nostra qualitat de vida.
Eloi Isern – Natural de Ripollet
Article d’opinió. La REVISTA DE RIPOLLET no es solidaritza necessàriament ni es fa responsable de l’opinió dels col·laboradors.
