Veus: Cacera de bruixes

A.C.C, és l’acrònim del Comitè d’Activitats Antiame- ricanes. Comitè de la Cambra de Representants dels Estats Units que va portar a terme investigacions sobre les suposades influències subversives, en especial de caràcter comunista, en la vida nord-americana durant les dècades de 1940 i 1950. Creat el 1938 per vigilar les activitats d’agents estrangers, es va convertir en comitè permanent el 1945. En els primers anys de la seva existència va ser denominat Comitè Dies, pel seu primer president, el senador demòcrata Martin Dies, que va acusar de deslleialtat amplis sectors del funcionariat governamental. Encara que va vigilar alguns grups pro feixistes durant la Segona Guerra Mundial, el Comitè va ser més conegut per les seves investigacions anticomunistes posteriors, comunament conegudes com “la cacera de bruixes”. En 1947, sota la presidència del senador demòcrata J. Parnell Thomas, va iniciar una investigació sobre la suposada influència comunista a la indústria cinematogràfica, que va concloure amb la detenció d’un grup, els “deu de Hollywood”, format per actors i escriptors molt coneguts.
Els estudis per als quals treballaven els van expulsar i van manifestar el seu suport al Comitè, evitant qualsevol tema problemàtic o controvertit en els seus llargmetratges; a més, van crear una llista negra amb tots els sospitosos de ser simpatitzants del comunisme, en la qual es trobava qualsevol que realitzés una mínima expressió liberal. Diversos directors i actors van haver d’emigrar per poder continuar treballant. Obres produïdes en aquest període reflecteixen les diferents reaccions a la situació: el drama d’Arthur Miller, Les bruixes de Salem (The crucible, 1953), basat en el judici de 1692, creava un paral·lel amb les pràctiques del Comitè; la pel·lícula de Fred Zinnemann, Sol davant del perill (High noon, 1952), ha estat interpretada com una paràbola sobre la resistència davant de la intimidació; per contra, el film d’Elia Kazan, La llei del silenci (On the waterfront, 1954), ha estat considerat com una autodefensa del director arran de la seva decisió de testificar davant del Comitè.
Aquest comitè em recorda una de les institucions espanyoles que últimament aclapara el protagonisme a la premsa i a la vida política catalana. Em refereixo al Tribunal Constitucional. Les seves activitats no s’aparten massa de les que el comitè americà duia a terme. El Constitucional, a l’estat espanyol, encapçala la lluita contra allò que ideològicament se suposa és contrari als principis del moviment polític espanyol, que no són altres que l’Espanya única. Això sí, sempre amb la llei a la mà. La seva llei, clar. Una llei que sembla estar, en tots els casos, per sobre de la democràcia. Quin error. Quin horror.
Sobre el TC, Ferran Mascarell, en parlava en un article al diari digital El Món: “…malauradament l’Estat espanyol democràtic ha fet molt poc per dotar Espanya d’un sistema judicial fort, ben dotat i emparat en una veritable divisió de poders. Malauradament, per tant, tot fa pensar que el poder polític estatal seguirà dimitit de les seves funcions i que el poder judicial acceptarà fer política en el seu nom. Tan de bo que m’equivoqui i els senyors jutges sàpiguen desentendre’s del que no els correspon i ens ajudin a tots a entendre què estem discutint de veritat”.
Mascarell conclou: “No és acceptable democràticament que cap nació que proposa una sortida política -un referèndum- a un problema polític – la desavinença entre una nació i el seu Estat- hagi d’estar sotmesa a una lògica d’Estat imperativa en termes jurídics”.
I les postres: El rotatiu Expansión, tòtem de la premsa econòmica a l’Estat, explicava fa unes setmanes el creixement del PIB espanyol i ho desglossava per comunitats autònomes. Després d’haver anunciat mil i un cataclismes per culpa de l’independentisme, Expansión publicava que a Catalunya el PIB…“Tot i la crisi política secessionista, Catalunya es va mantenir per sobre de la mitjana, amb un 3,3%”, “La crisi institucional motivada pel desafiament independentista no va evitar que la comunitat creixés en el quart trimestre”. No tenen vergonya.
.
Jordi Allepuz
.
Jordi Allepuz
Article d’opinió. La REVISTA DE RIPOLLET no es solidaritza necessàriament ni es fa responsable de l’opinió dels col·laboradors