Veus: Citius, altius, fortius…
Aquest estiu hem pogut veure els jocs Olímpics de Tòquio a les pantalles de la televisió. Gràcies a les transmissions, hem gaudit de les diferents disciplines esportives i també hem pogut meravellar-nos de les virtuts dels esportistes i les esportistes que hi han participat. Un esdeveniment únic, el més important cada quatre anys, i molt per sobre dels mundials de qualsevol especialitat.
Fins a quin punt la canalla que es mira amb interès aquestes competicions, practiquen algun esport extraescolar i s’emmirallen en els atletes que hi participen? Quina percepció tenen de la competició com a tal? I sobretot, quina lliçó en treuen de les victòries i les derrotes dels esportistes? Molts pares i mares voldrien que els seus fills o filles acabessin convertint-se en professionals. És beneficiosa la pressió que s’aplica a la canalla per aconseguir l’èxit esportiu? I no només a l’esport.
La pràctica professional no és precisament l’entorn més adequat per a inculcar la generositat i la feina en comú: la feina en equip. Tot i que es tracta només d’esport, la cultura que envolta les elits, fomenta els comportaments egoistes i ressalta allò que s’aconsegueix de manera individual més que els vincles entre els integrants de l’equip. Una de les conseqüències lamentables d’això és l’obsessió per la fama en termes mercantils i socials, la qual cosa infla els egos d’un grapat de jugadors i causa estralls en el més important: el treball col·lectiu.
La força o el poder d’un equip, s’aconsegueix quan cadascun dels seus integrants renuncien a l’interès personal a canvi del bé col·lectiu. Quan un component de l’equip no força una acció, ni intenta imposar la seva personalitat a l’equip i el jugador manifesta de manera plena els seus dots com a atleta, just aquí, és quan l’equip surt guanyant. Els practicants i el seu entorn, obsessionats a engreixar les marques personals, malmeten les possibilitats del col·lectiu. Molt sovint es pot observar que gran quantitat de pares i mares no coneixen els requisits que ha de complir un atleta per a exercir-se reeixidament en el seu esport, exigint en alguns casos càrregues extres d’entrenament que no es corresponen amb l’edat ni el nivell de maduresa o desenvolupament del nen o nena o amb l’exigència física que requereix la modalitat esportiva.
Especialment a la infància i a l’adolescència és quan les conductes dels que envolten a la canalla, adquireixen major influència en la motivació i les obligacions cap a l’esport, fet que converteix als entrenadors, entrenadores, pares i mares, en les principals guies dels infants i adolescents en la pràctica de l’esport de manera responsable i col·lectiva. Després, quan s’és adult, la seva experiència pot acabar sent molt determinant en el seu comportament en la vida adulta.
En aquests darrers jocs, entre altres coses, s’ha volgut convèncer als esportistes i el seu entorn, que la pràctica de l’esport no sigui tan individualista. Per aquesta raó s’ha inclòs una nova paraula en el lema que fra Henri Didon va prestar al Baró de Coubertin: Citius, altius, fortius… -i ara- Communiter! Més ràpid, més alt, més fort… -i ara- Junts!
Per sobre de l’interès individual, l’interès col·lectiu! Sempre!
Jordi Allepuz
Article d’opinió. La REVISTA DE RIPOLLET no es solidaritza necessàriament ni es fa responsable de l’opinió dels col·laboradors
