Veus: Confitura de temps
Em poso a escriure aquestes ratlles després d’esmorzar. És cap de setmana, a casa no treballem i, si podem, mirem d’esmorzar tots plegats a taula. Jo sempre bec un got de llet amb cafè i unes torrades untades amb mantega i melmelada de préssec. Avui, mentre gaudíem de l’esmorzar, una part de la conversa ha anat sobre el que estàvem menjant. És un tema recurrent que gairebé sempre inicio jo quan ja estic una mica ple i els anuncio solemnement que serà a l’endemà quan eliminaré definitivament la mantega de la dieta i reduiré el número de torrades de l’esmorzar… Després del silenci dels presents a la taula (també recurrent i que crec que s’ha d’interpretar com un “papa, ja fa sis mesos que dius el mateix”), la protagonista de la conversa ha estat la melmelada de préssec que estàvem assaborint. Ha estat quan el petit ens ha dit que al cole havia après que la melmelada és una manera de conservar l’excedent de producció de fruita que hi ha a l’estiu perquè ens duri tot l’any. Amb una ràpida i precisa consulta a Google, el seu germà ha afegit que l’invent ve de lluny, doncs als llibres de l’antiga cuina romana ja es parlava d’aquest producte i que el nom de “melmelada” prové del gallec-portuguès, que vol dir “confitura de codonyat”.
.
El gaudi d’assaborir el préssec quan la seva temporada natural ja ha passat m’ha fet pensar si no podríem fer el mateix amb el temps. Els he proposat: no podríem inventar una màquina perquè els moments que estem vivint no es perdessin i els poguéssim recuperar més endavant? Però no només per a recordar-los, doncs per això ja tenim les càmeres fotogràfiques i els mòbils, sinó per reviure’ls de nou, presencialment. Així ens hem trobat tot d’una barrinant el concepte de la “màquina per a fer confitura de temps” que entre rialles els meus fills han definit com un artefacte que agafaria els instants que se’ns escapen de les mans i els emmagatzemaria en algun recipient. Al cap d’uns anys, quan els volguéssim recuperar per tornar-los a viure, obriríem l’envàs i ens trobaríem immersos de nou en aquella realitat ja viscuda.
El gaudi d’assaborir el préssec quan la seva temporada natural ja ha passat m’ha fet pensar si no podríem fer el mateix amb el temps. Els he proposat: no podríem inventar una màquina perquè els moments que estem vivint no es perdessin i els poguéssim recuperar més endavant? Però no només per a recordar-los, doncs per això ja tenim les càmeres fotogràfiques i els mòbils, sinó per reviure’ls de nou, presencialment. Així ens hem trobat tot d’una barrinant el concepte de la “màquina per a fer confitura de temps” que entre rialles els meus fills han definit com un artefacte que agafaria els instants que se’ns escapen de les mans i els emmagatzemaria en algun recipient. Al cap d’uns anys, quan els volguéssim recuperar per tornar-los a viure, obriríem l’envàs i ens trobaríem immersos de nou en aquella realitat ja viscuda.
.
Tots hem coincidit en que seria genial poder fer confitura de les bones estones que vivim per conservar-les i reviure-les plenament després. Perquè igual que hi ha èpoques de mancança que podem menjar la fruita que vam conservar quan ens sobrava, al llarg de la vida també hi ha períodes que ens falta alegria i motivació i en els que ens seria de molta utilitat poder obrir un d’aquests pots de temps confitat dins. Jo en tindria tot un prestatge ple! I quan he preguntat quin podria ser un dels darrers moments viscuts que podríem confitar, els meus fills han consensuat que seria la darrera rua de Carnestoltes, mentre participàvem guarnits, amb altres amics i companys, dins la comparsa de L’Estel… La meva dona i jo hi hem estat d’acord.
Tots hem coincidit en que seria genial poder fer confitura de les bones estones que vivim per conservar-les i reviure-les plenament després. Perquè igual que hi ha èpoques de mancança que podem menjar la fruita que vam conservar quan ens sobrava, al llarg de la vida també hi ha períodes que ens falta alegria i motivació i en els que ens seria de molta utilitat poder obrir un d’aquests pots de temps confitat dins. Jo en tindria tot un prestatge ple! I quan he preguntat quin podria ser un dels darrers moments viscuts que podríem confitar, els meus fills han consensuat que seria la darrera rua de Carnestoltes, mentre participàvem guarnits, amb altres amics i companys, dins la comparsa de L’Estel… La meva dona i jo hi hem estat d’acord.
.
Quan hem acabat d’esmorzar, he recollit la taula i el petit s’hi ha posat a pintar i a dibuixar. Crec que volia fer un dibuix d’aquesta màquina de la que havíem parlat. Com que no se’n sortia, el seu germà gran l’ha animat a dibuixar una altra cosa. Allà els he deixat que anessin fent, mentre me’ls mirava i posava en pràctica allò del “carpe diem”: aprofitar al màxim els bons moments que la vida ens ofereix.
.
Eloi Isern
Article d’opinió. La REVISTA DE RIPOLLET no es solidaritza necessàriament ni es fa responsable de l’opinió dels col·laboradors
Quan hem acabat d’esmorzar, he recollit la taula i el petit s’hi ha posat a pintar i a dibuixar. Crec que volia fer un dibuix d’aquesta màquina de la que havíem parlat. Com que no se’n sortia, el seu germà gran l’ha animat a dibuixar una altra cosa. Allà els he deixat que anessin fent, mentre me’ls mirava i posava en pràctica allò del “carpe diem”: aprofitar al màxim els bons moments que la vida ens ofereix.
.
Eloi Isern
Article d’opinió. La REVISTA DE RIPOLLET no es solidaritza necessàriament ni es fa responsable de l’opinió dels col·laboradors
