Veus: El Tonet pintor

Fa uns dies vaig anar a visitar al Sr. Antoni Casamitjana, per aquells ripolletencs de sempre, el Tonet pintor. Després d’una horeta llarga d’entretinguda i emotiva conversa per exposar-me les seves idees i  inquietuds, vaig marxar cap a casa. Mentre caminava, em va venir al cap quelcom m’hi havia passat molts cops, en especial, quan estava a algun enterrament. És allò de “ens recordem de Santa Bàrbara quan trona”. Vull dir, que jo crec que no hem d’esperar a que es mori una persona per donar-li reconeixement, suport, escalf, ‘carinyo’, companyia, ajut… i ves a saber quantes coses més. Quan una persona és morta, el difunt, de cos present, ja no ens necessita per res i la seva família està prou dolguda com per prestar prou atenció, per passar llista a qui va o no va a donar el pèsam, a l’enterrament o al funeral. Crec que tot el que no s’ha donat en vida, encara que sols sigui el reconeixement, el respecte, l’amistat… ja no es podrà donar un cop ha finat aquella persona. El Tonet, com li vaig dir, és una d’aquelles persones que segurament haurà despertat simpaties per uns i potser, antipatia a uns altres. És una persona que va estar implicat amb moltes coses del “vell” poble, com les bicicletes i el CC Ripollet… però sobretot, el Centre Moral i el Parroquial. Va estar molts anys, més de vint, al tanto, no tant de la direcció, com si a càrrec del manteniment i el dia a dia d’aquell espai emblemàtic del nostre poble. Va ser pintor, d’aquells que se’n deia de “brocha gorda” havent après de jovenet, l’ofici a l’Escola Industrial de Sabadell, ciutat on passava la majoria de les hores del dia entre estudis i feina, i fins on arribava amb la seva bicicleta.

Era, va ser, el pintor de casa, com el de moltes de Ripollet, però jo li proferia una especial admiració perquè era allò que més m’ha agradat i agrada de les persones, ser capaç, tenir empenta, iniciativa, inventiva, tant que ell mateix es deia “el manyas”. El recordo entre moltes hores que va passar per casa, per haver pintat el desaparegut Parvulari L’Estel. El dia que va tocar pintar la paret d’obra vista que donava al Molí d’en Calvet, em va agafar per banda i em va donar una “brotxa” i dient-me, fes-ho així, i agafa la brotxa aixà… i apa, a pintar de blanc aquella paret. Si el poguéssim comparar amb algú conegut, seria el MacGyver català, doncs tenia o cercava solucions per tot el que s’esdevenia en l’execució de les seves obres. Amb aquest breu recordatori espero retre el meu sentit, profund i sincer homenatge a aquesta persona, ripolletenc i per què no dir-ho, personatge, que segurament molts de vostès no saben qui és, però des d’ara ajudarà a que el Tonet pintor no quedi en l’oblit del pas del temps, com ha passat amb moltes persones del nostre Ripollet. És una persona d’aquelles que tenien “ofici” i que, per desgràcia, es perd, i he dit es perd, perquè encara no s’ha perdut, doncs el seu fill Ignasi segueix en ell.

Una altra de les persones a la que vull glosar, és el no menys conegut, Sr. Josep Cisa. El Cisa, fill del maquinista del cinema del Centre Moral, i junt amb aquest, va entrar ja en la meva infantesa, i ho va fer, també, amb el seu ofici, el de matalasser. Jo puc dir amb orgull, que vaig veure aquest artesà d’aquell ofici, quasi desaparegut, com desmuntava, i batia la llana d’aquells matalassos de casa nostra i de les cases que el demanaven per refer-los. Avui, ja retirat, i des de fa una colla d’anys, i sobretot degut a l’entrada de nous materials en la fabricació del matalassos, va obrir una botiga de bolsos i espardenyeria al carrer Anselm Clavé, que anys desprès va traslladar a la Rambla Sant Jordi. La meva relació amb ell va esdevenir més profunda cap als anys noranta amb motiu d’una moguda entre el Centre i el Bisbat. Va ser propera i de confiança absoluta des d’aquell moment i fins avui. Però perquè he volgut parlar d’aquestes dues persones, què tenen de comú ells dos? Entre d’altres coses, però sobretot perquè ells dos van ser, dos dels defensors de la independència del Centre respecte el Bisbat. El Sr. Cisa des de la presidència durant anys, del Centre Moral, ara Parroquial, de Ripollet, es va haver de discutir amb el Bisbat per poder mantenir, com defensava l’altre dia el Sr. Casamitjana, quelcom era dels associats d’aquesta entitat, els ingressos del restaurant, que l’entitat va construir amb els seus diners a fi de tenir uns ingressos per mantenir aquell “espai”, que era de tots aquells ripolletencs que volien gaudir-ne, desprès d’haver-lo aixecat, reconstruït i mantingut amb l’únic ajut d’aquelles persones d’aquell vell poble de Ripollet del primer terç del segle XX.

Aquí ha d’entrar una tercera persona, un altre personatge, la Sra. Marta Figueres, que durant anys ha estat la representant amb més empenta d’Amics del Teatre, entitat que des del començament d’aquella iniciativa del Centre Moral de les Joventuts Catòliques de Ripollet, va ser una de les que va formar part de les activitats que aquelles Joventuts ripolletenques podien gaudir i fer a aquell espai, entre les que puc destacar, el basquetbol, els escacs, el cinema i el referit teatre d’aficionats. Ella va empènyer i treballar per aquella entitat fins fa uns anys quan va deixar pas a les noves generacions, si bé segueix ajudant a l’entitat en tot allò que pot i sap fer i amb la seva experiència. Des d’aquí vull recordar i agrair als tres, en vida, el que han suposat per mi, al menys, amb el seu dia a dia i la meva rel·lació amb ells. Vull dir també, i si bé la Directora del nostre CIP, l’Elena Vilalta ja li vaig comentar, crec que una cosa interessant seria poder “interpretar”, aquells dos oficis que van tenir aquestes dues persones, per no parlar de que el senyor Cisa, a més, va ser el responsable, substituint al seu pare, de la projecció de les pel·lícules de cine al “Local” del Centre fins a la fi d’aquesta activitat en aquell espai. Seria bo, que el seus oficis, i la tasca altruista, desinteressada i constant, de la Sra. Marta Figueres i les seves germanes, explicats per ells, passessin a la historia ben documentats, amb eines i maneres de fer… abans que se’n vagin. 

Tonet, Cisa i Marta, tot el meu afecte i una forta abraçada per vostès. I com he començat dient, no esperin a que siguin difunts per tenir-los en compte.

Moltes gracies per llegir-me.
.
Pius M. Gassó
Article d’opinió. La REVISTA DE RIPOLLET no es solidaritza necessàriament ni es fa responsable de l’opinió dels col·laboradors