Veus: No és un adéu per sempre
Fa aproximadament uns 35 anys, primer com a Revista de Ràdio Ripollet i posteriorment com a Revista de Ripollet, que des dels seus inicis he estat col·laborador implicat redactant, amb més o menys intensitat, articles d’ampli abast, que versaven sobre temes culturals, activitats d’entitats, història local,… així com reflexions davant d’alguns temes d’actualitat on intentava no tan sols informar sinó obrir un debat o un contrast d’opinions diverses que és el més saludable i necessari per a una societat democràtica.
.
Són al voltant de 90 els d’articles que al llarg d’aquest temps he publicat i que ara he d’aturar, ja que amb la meva nova responsabilitat com a regidor del PSC, considero que no seria prou ètic continuar escrivint articles d’opinió amb la meva firma. No ho faig tant pel que jo crec que sempre m’he mantingut com a vers lliure i personal i mai he estat un “besamanos” de ningú, sinó per la polèmica que pot provocar, i que algunes persones poden interpretar com tenir un avantatge pel fet de formar part del grup municipal socialista.
.
De moment, fins aquí hem arribat. Vull agrair als lectors que han llegit els articles que he anat publicant les seves felicitacions i les seves crítiques. Les unes i les altres formen part d’aquestes opinions o punts de vista diferents. De ben segur he tingut errors però aquest formen part, ens agradi o no, del fet d’escriure, de la llibertat de pensament, de retratar-te davant de moltes persones i mostrar la teva opinió, els teus valors. La publicació d’articles han fet de mi una persona absolutament transparent i, per tant, com deia Charles Chaplin:
“M’agraden els meus errors, no vull renunciar a la llibertat deliciosa d’equivocar-me”.
.
Seguint la idea de l’escriptor i poeta José Bergamín (1895-1983), no he estat mai objectiu en els meus escrits, sempre suportats, si era el cas amb dades i fets constatables: «Soy subjetivo, ya que soy sujeto. Si fuese objetivo, entonces sería un objeto».
Tots aquests anys d’escriure articles m’han permès recollir-ne un bon grapat a partir d’una feina feta voluntàriament i sense cap mena de retribució. Menteixo, he rebut la millor retribució que una persona pot rebre com és el fet de disposar d’un mitjà on exposar les idees i pensaments de tota mena amb total llibertat, rebre els comentaris i el suport i rebre la calor humana dels companys de la Revista, així com de les persones que d’una manera o altra m’han expressat el seguiment del que jo escrivia.
.
Gràcies a tots els membres d’aquesta gran Revista que al llarg de 35 anys segueix al peu del canó amb totes les dificultats que avui representa, per seguir reflectint lliurement sense cap dependència, el dia a dia de Ripollet i ser una finestra oberta de tots els ciutadans i entitats i, com no, un referent directe del dia a dia del nostre poble (em costa molt dir ciutat). També aquest parèntesi serà un descans per la meva companya Carme que m’ha donat suport tots aquests anys, perquè sap escriure millor que jo, i l’atabalava a hores intempestives perquè repasses els articles que jo feia. Ara escriuré en el meu blog (http: ramonmartos.blogspot.com) i seguiré fidel al consell de Joan Maragall en la seva poesia Elogi de viure:
Estima el teu ofici,
la teva vocació,
la teva estrella,
allò pel que serveixes,
allò en què realment
ets un entre els homes,
esforça’t en el teu quefer
com si de cada detall que penses,
de cada paraula que dius,
de cada peça que poses,
de cada cop de martell que dones,
en depengués la salvació de la humanitat.
Perquè en depèn, creu-me.
.
No és un adéu per sempre és un fins no se quan. Una forta abraçada a tots i totes i visca la Revista de Ripollet.
.
Ramon Martos
Article d’opinió. La REVISTA DE RIPOLLET no es solidaritza necessàriament ni es fa responsable de l’opinió dels col·laboradors
.
Ramon Martos
Article d’opinió. La REVISTA DE RIPOLLET no es solidaritza necessàriament ni es fa responsable de l’opinió dels col·laboradors