Veus: Sota la mascareta, un somriure
Des de sempre he estat un mal fisonomista i he tingut dificultats per recordar i reconèixer les cares de les persones. Quan em trobo a una persona pel carrer, el procés d’identificar la seva cara i de reconèixer-la com que forma part del meu cercle d’amistats i coneguts funciona a baixa velocitat. Al carrer, de forma instintiva tots mirem el semblant de la gent que ens ve cap a nosaltres; quan en trobem un que reconeixem, fem per saludar-lo. Doncs bé, a mi em costa una mica fer aquest reconeixement.
Per altra banda, fa uns anys l’oftalmòleg em va dir que havia de dur ulleres, ja que vaig començar a tenir dificultats per veure-hi correctament de lluny. Ja sigui perquè no he trobat el model adequat o perquè em marejo, el fet és que quan surto pel carrer no les porto posades. Conseqüència: com que no veig bé les cares de lluny, la distància a la que començo el procés de reconèixer algú susceptible de ser saludat es redueix força i més d’un cop és l’altra persona la que s’avança a saludar-me abans que jo a ella. Ara, a causa de la COVID-19, tothom porta la mascareta posada; i si abans ja m’era dificultós distingir amb claredat un rostre i després reconèixer-lo, imagineu-vos com m’és de complex ara!
Escric això mig en broma (encara que més d’un pòsit real hi ha…) mentre seriosament reflexiono sobre com influeix l’ús de la mascareta en les nostres relacions personals. Aquesta peça de roba, a part de protegir la transmissió del coronavirus, ens ha robat la capacitat de percebre bona part de la informació no verbal que els rostres emeten. També del nostre estat anímic.
Són temps difícils i ens podem imaginar que el semblant dels vianants amb qui ens creuem, ocult sota la mascareta, potser és d’angoixa o preocupació; en qualsevol cas, la seva sola presència tapant-nos la cara ens transmet una immensa tristor. Com els badalls, els somriures són contagiosos; no sé si pot ajudar, però quan ens trobem pel carrer, imagineu-vos, sota la meva mascareta, un somriure ben gran saludant-vos.
Eloi Isern
Article d’opinió. La REVISTA DE RIPOLLET no es solidaritza necessàriament ni es fa responsable de l’opinió dels col·laboradors