Veus: Un hort al terrat
Quina cara que va posar el president de l’escala del meu amic Pere quan li va dir que convoqués aquella reunió de veïns! Els seus fills volien demanar permís a la comunitat per engegar un projecte al terrat de l’edifici, consistent en aprofitar-lo per convertir-lo en un hort urbà. Bé, no seria emplenar-lo tot de terra i sembrar-hi al damunt, si no que utilitzarien diferents recipients per fer-hi créixer les hortalisses i les verdures.
En Pere creu que els arguments que va donar al president no el van convèncer massa: que el terrat ara era un espai sense cap ús; que la seva orientació, amb sol tot el dia, era ideal; que els productes que n’obtindríem serien boníssims, saludables i sostenibles; que seria un aprenentatge didàctic pels nens i nenes dels veïns… Però tot i així van servir perquè a l’endemà aparegués un cartell al plafó de la comunitat informant de la convocatòria de reunió per tractar d’un tema de l’interès de tots.
El vespre de la reunió, els seus fills van prendre il·lusionats la paraula per explicar el projecte. Van argumentar que era una acció per lluitar contra el canvi climàtic i per treballar la sostenibilitat local. Ah, i van deixar ben clar que com que el terrat era comunitari, la producció es repartiria entre tots els veïns! Ho van explicar prou bé, però pel silenci dels veïns i les mirades que es creuaven entre ells el meu amic va intuir que o bé el projecte no els feia massa gràcia o els hi relliscava el tema de la sostenibilitat… Semblava que no se’n sortirien i que la incredulitat dels veïns davant aquella proposta infantil faria que tot quedés en res… fins que el Sr. Fernando, el veí del 1r 1a ja retirat, va demanar la paraula. No només va elogiar la iniciativa i l’empenta dels nens sinó que es va comprometre a ajudar-los a tirar endavant el projecte, ensenyant-los moltes coses de quan ell tenia un hort al poble. L’autoritat del Sr. Fernando a l’escala es va fer valdre i va ajudar a que la proposta finalment s’aprovés.
Així va ser com la unió de l’entusiasme dels joves i l’experiència dels més grans va propiciar que el terrat fos, des d’aleshores, un dels espais comuns de l’edifici més visitats… i més productius! Els fills d’en Pere i el Sr. Fernando van treballar força traginant palets, terra i jardineres i hi van sembrar alls, cebes, pastanagues, pebroteres, tomaqueres, mongeteres, enciams, carbassons… De mica en mica molts veïns es van acabar comprometent en l’hort del terrat, molts d’ells empesos per la insistència dels més petits de la casa; van començar a dur la brossa orgànica al compostador que s’hi va muntar; van fer torns per cuidar-lo i regar-lo durant les vacances i fins i tot els veïns de l’àtic, que a la reunió argumentaven que l’horta portaria humitats i mosquits, n’estaven joiosos: deien que mai havien vist tants ocells a la seva terrassa!
Tant de bo hi haguessin, pel bé de la sostenibilitat, més experiències com aquesta: participatives, on tothom hi pugui aportar quelcom; socials, sorgides des de la mateixa ciutadania; innovadores… Innovadores? Bé, Ripollet, fins a mitjans del segle passat, era un poble eminentment agrícola…
Eloi Isern
Article d’opinió. La REVISTA DE RIPOLLET no es solidaritza necessàriament ni es fa responsable de l’opinió dels col·laboradors